Quan vaig saber que Projecte Ingenu apostava per un espectacle sense paraules a Vaig ser Pròsper o recordant La tempesta vaig decidir anar a La Seca sense “fer els deures”, és a dir, sense llegir res de l’espectacle i, sobretot, sense repassar l’argument de La tempesta per tenir-ho ben present i jugar a captar detalls i missatges. D’alguna manera, vaig decidir anar a jugar, a deixar-me explicar la història que ells em volguessin explicar. I crec que la vaig encertar.
Perquè, paradoxalment, Projecte Ingenu ha fet servir La tempesta o, més aviat, el personatge de Pròsper per tractar un tema que Shakespeare aborda al Rei Lear: la vellesa. L’espectacle proposa un viatge a la ment d’un Pròsper ancià, que fa aigües. Pròsper, el mag que havia dominat la seva illa i els destins dels que el rodejaven, és ara un ancià fràgil amb una ment plena de sons i imatges que no sap posar en ordre però que el commouen i el fan feliç, a estones.
En escena, Víctor Rodrigo dona vida a aquest Pròsper amb una veritat que desarma. El seu moviment és precís i carregat de veritat però és la seva mirada la que ens indica en tot moment el to emotiu d’aquest home, una mirada que jo he vist més d’una vegada en malalts d’Alzheimer, tan sorpresos com espantats de seguir vius, però amb petites guspires que ens fan veure que, potser, la persona que van ser encara hi és, d’alguna manera.
L’acompanyen Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Martí Salvat, Roser Tàpias i Xavier Torra, que donen vida a tots els papers de l’auca, els del món “real” (una mena de cuidadors d’una residència) i els del món somniat/recordat, que són els personatges de La tempesta. La seva feina, com la de Rodrigo, és precisa i, en alguns moments, insuportablement bella. El seu moviment, les seves veus, el ritme i l’extrema complicitat que mostren fa que tot el que passa en escena sigui hipnòtic i màgic.
L’únic però que se li pot posar a aquest muntatge és l’escenografia. Una estructura amb vuit columnes que delimita i dona volum a l’espai central però que, alhora, dificulta la visió de moltes accions, quelcom que resulta molt incòmode en una obra on les expressions i els gestos són la única cosa que aporta informació. D’altra banda, troballes com els micròfons amagats als telèfons de baquelita o l’us del so de l’aigua d’un cubell de fregar em van resultar brillants.
Vaig ser Pròsper o recordant La tempesta juga amb l’afirmació de Shakespeare que estem fets de la mateixa matèria que estan fets els somnis (cita que, per cert, va inspirar el nom d’aquest blog) i proposa que, en realitat, el material del nostre ésser són els records. Un retrat fascinant i emotiu del que suposa la pèrdua de la memòria. Un espectacle del qual no pots apartar la vista. Preciós.