Vaig veure una primera aproximació a aquest espectacle al CROQUIS_BCN de l’any passat. Pels que no el conegueu, el projecte CROQUIS_BCN és un aparador de muntatges en procés de creació. Una oportunitat perquè les companyies mostrin al públic espectacles o trossos de l’espectacle que estan creant i copsin les reaccions en una conversa posterior on poden esclarir dubtes i rebre opinions en calent. Quan vaig veure el croquis de Welcome to Siri’s party em va sorprendre pel seu plantejament immersiu i el seu to a mig camí entre el «petardeo» més extrem i la reflexió seriosa sobre la societat actual. I aquests dos elements van arribar al muntatge final.
Welcome to Siri’s party comença amb el públic dempeus i ballant. En arribar, dues noies d’estètica poligonera/otaku/cyber/he-anar-al-Claire’s-i-m’he-endut-totes-les-existències es presenten com influencers i ens conviden a participar en un esdeveniment en el que Siri (que, en aquest cas, més que l’assistent virtual de Mac és una metàfora de la Xarxa amb majúscula, una mena de deessa de l’internet), triarà uns quants elegits. Els primers minuts es desenvolupen com una mena de concurs de popularitat fins que el públic passa a seure, per fi, a la platea. I és en la segona part on, en la meva opinió, té lloc la part més interessant d’un muntatge que juga a trencar la quarta paret i que, més que donar respostes, planteja preguntes interessants sobre el món virtual i el sotrac que ha suposat per a la nostra autopercepció i autoestima. I és que l’existència de xarxes com Twitter o Instagram ens obliguen constantment a decidir què pengem i què no pengem. Fins i tot qui no participa de les xarxes (per autèntic desig o per postureo) està prenent partit. I, en fer-ho, creem un relat, un relat que ens dibuixa i que influeix sobre la resta, un relat que, al final del dia, ens fa preguntar-nos què és real i què no.
Laura Riera i Mariona Esplugues exerceixen d’amfitriones, influencers, mestresses de cerimònies i víctimes de les xarxes. Les seves interpretacions són potents, valentes i ràpides a l’hora de canviar de to en un muntatge que passa de la farsa al drama amb fluïdesa i velocitat. Tot això en un context de tracte proper amb el públic que les obliga a improvisar i controlar la situació en tot moment. No és fàcil i se’n surten amb nota.
Però malgrat els encerts i les bones idees de Welcome to Siri’s party, jo em vaig quedar amb la sensació que encara podria haver anat un pas més enllà, que la part immersiva, que va ser també el tema del CROQUIS, va acabar restant força i temps a la part més íntima i analítica, la part de les preguntes i les contradiccions, on les actrius despullen les seves inseguretats, que són les de totes, i la seva indefensió davant una xarxa amb mil ulls que ens exigeix la felicitat perpètua. Amb tot, Welcome to Siri’s party conté una aposta decidida pel risc i l’experimentació i per la inclusió del públic al relat. Una feina interessant i valenta que val la pena viure en primera persona.