El test té com a punt de partida un dilema interessant: si et deixessin triar entre tenir 100.000 euros ara mateix o 1.000.000 d’aquí a deu anys, què faries? I si la tria no fos hipotètica, faries el mateix?
La pregunta, com el propi autor explica en llavis del personatge de Mima Riera, no és original, sinó que es basa en un experiment que es va dur a terme amb nens. Als petits els deixaven sols en una habitació amb una llaminadura. Si eren capaços d’esperar quinze minuts sense menjar-se-la, rebien una altra llaminadura com a premi. Si se la menjaven, no rebien res més. Els psicòlegs que van inventar aquest test van trobar una correlació entre la impaciènca a l’hora d’enfrontar-se a la llaminadura i l’èxit vital. Els nens que esperaven tenien més probabilitats de triomfar a l’edat adulta. Ara bé, això és extrapolable als adults? Aquesta és la pregunta que ens llança l’autor però, tot i donar lloc a una situació força entretinguda, el cert és que acaba resultant una premissa una mica fluixa per aguantar una obra d’hora i mitja.
El principal problema d’El test és que té un inici i un final allargassats, com si, un cop acabada d’escriure, la cosa hagués quedat massa curta i l’autor s’hagués vist obligat a afegir diàlegs. Aquest fet es manifesta de forma patent en la lletania de “serveis alternatius” que recita el personatge de Dolo Beltrán a l’inici per demostrar que estem davant d’una dona incorruptible i compromesa, una escena que s’allarga molt més del temps necessari per comprendre de què va i per on s’enfila el personatge. També és evident en l’excés d’anades i vingudes del matrimoni format per David Vert i Dolo Beltrán, que canvien d’opinió i reciten els pros i els contres de triar una cosa o una altra pràcticament a cada frase.
Aquest text allargassat fa que el ritme no sigui el desitjable per a una comèdia de situació, on els gags i les rèpliques s’haurien de succeir amb rapidesa i agilitat, saltant constantment d’un tema a un altre. De fet, El test ho aconsegueix en el moment central, quan l’acció es precipita i els conflictes es despleguen en tota la seva amplitud, però triga molt a arribar-hi i no aconsegueix mantenir-ho fins al final.
Pel que fa les interpretacions, destaca sens dubte Mima Riera, que aterra a l’acció pràctiment a mitja obra i s’endú el gat a l’aigua amb un personatge secundari. Per la seva part, David Vert i David Bagés mostraven una gran complicitat a escena però, alhora, em van recordar massa els seus respectius papers a Vilafranca (amb un registre més còmic, s’entén).
El test demostra que, de vegades, no n’hi ha prou amb una bona idea o una premissa interessant. Una llàstima.
El test
Autor: Jordi Vallejo. Directora: Cristina Clemente. Repartiment: David Vert, David Bagés, Dolo Beltrán i Mima Riera. Espai: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció de producció: Carles Manrique – Velvet Events. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant de direcció / producció: Sílvia Navarro. Imatge: David Ruano. Caracterització: Lucho Soriano. Distribució: Elena Blanco – Magneticam.
Sala: Sala Muntaner. Data: 23/03/2016. Fotografia: (c) David Ruano.