L’espai públic va ser la primera víctima de la pandèmia de covid-19. De fet, en aquells primers dies d’incertesa i por de març de 2020 l’única prohibició real a què ens vam enfrontar va ser la de fer servir aquest espai amb normalitat. En el nostre món interconnectat, i amb el permís de les autoritats de continuar amb la venda de productes a les botigues físiques i en línia, les persones que no vivim en risc d’exclusió i que disposem d’un habitatge amb connexió a internet vam poder, en realitat, fer tot el que vam voler. Excepte un ús normal de l’espai públic. I totes recordem aquella sensació.
Suposo que per això esperava amb tantes ganes aquesta primera Fira Tàrrega post pandèmia sense restriccions. Perquè el teatre al carrer i el site-specific, l’ànima d’aquest festival, és la celebració de l’espai públic, la reivindicació del que hi passa, la defensa d’allò inesperat —encertadíssim leitmotiv d’enguany—, aquesta necessitat gairebé física de sortir de casa sense saber què passarà, a quina hora tornaràs, a qui t’hauràs trobat, quins sentiments o records t’hauran envaït. Aquest desig que la vida et sacsegi, et sorprengui i et porti a llocs perillosos en aquest indret màgic i segur que es diu teatre i que no són quatre parets i una platea sinó una artista, una intenció i un espai qualsevol, tan gran com una ciutat o tan petit com l’espai entre els teus ulls i les teves parpelles tancades.
L’any passat no vaig trepitjar Fira Tàrrega perquè em vaig resistir a la nova normalitat com una gata panxa enlaire, però aquest any vaig arribar-hi amb les expectatives altíssimes i aquelles pessigolles a la boca de l’estómac; com quan el Dragon Khan comença la pujada i està a punt d’abandonar-se en caiguda lliure (però controlada).
Vaig arribar a la ciutat dijous cap a les 10.30, com sempre, com m’agrada, per gaudir de la metamorfosi de la ciutat en directe, per assistir en primera fila a l’inici de la bogeria. És el meu ritual personal de Fira: dinar un entrepà tota sola, asseguda a una plaça gairebé buida, sabent que aquella serà la meva darrera hora de tranquil·litat en quatre dies. Després comença la muntanya russa.
La meva primera parada enguany va ser La màquina de matar, un muntatge molt «pandèmic» quant a logística (s’esdevenia de forma individual dins d’un cotxe tancat), però molt actual quant a tema: l’emergència climàtica. L’espectacle formava part dels inesperats d’aquesta fira (peces que apareixien al programa, però que no se sabia quan ni on tindrien lloc) i venia de la mà de la companyia murciana Onírica Mecánica, que presentava dos espectacles més a Tàrrega, Distancia (que vaig viure divendres) i Rumbo a Farout, tots tres emmarcats en el projecte Bio-drama, que proposa peces que es poden implementar a distància i sense intèrprets, ja que es basen en gravacions d’àudio que el públic, convertit d’alguna manera en «performer», escolta a través d’auriculars. Reconec que la idea em va interessar ja des de l’inici i que em va semblar molt interessant des d’un punt de vista formal, però les dues vegades que hi vaig participar em vaig quedar amb la mateixa sensació com quan, de petita, em feien participar en «jocs d’ordinador educatius», que al final eren xerrades, discursos o temari de llibre de text, amb una falsa presentació de joc. Una forma errònia d’intentar fer divertit quelcom avorrit, disfressant-lo. La realitat és que es pot (i s’ha de fer) teatre polític que abordi temes d’actualitat, presenti informació i plantegi preguntes incòmodes, però la paraula clau d’aquesta mena de muntatges ha de ser sempre «teatre», perquè si no el que acabes creant és una conferència o una xerrada, molt legítima, i potser fins i tot atractiva, però que no es pot vendre com a arts escèniques, perquè és una altra cosa.
Tot i això, Tàrrega també és provar i descobrir coses noves, coses a les quals normalment no hi tens accés, formats diferents i, només per això, a mi les propostes d’Onírica Mecánica ja em van valdre la pena. Penso que han trobat un bon filó on continuar buscant.
Després d’això vaig pujar a un autobús que em va portar a Mas Colom per assistir a una boda i a un espectacle que em van enamorar. Parlo d’Un segundo bajo la arena, de Col·lectiu Desasosiego, una companyia joveníssima i plena de talent, que ha parit una versió completament diferent de Bodas de sangre: una fantasia lorquiana amb picades d’ullet a Beckett, una celebració del teatre en general i del nostre millor poeta en concret que t’acarona racons del cor per fer-te sentir més viu que mai. Una catarsi col·lectiva que comença a la celebració de les tràgiques noces, quan els protagonistes ja han fugit. Alguna vegada us heu preguntat què va passar amb les famílies que s’havien reunit allà? Col·lectiu Desasosiego sí, i el resultat és un viatge meravellós que culmina amb una d’aquelles escenes que ens recorden per què ens agrada tant el teatre. I tot això en un entorn preciós amb un cel de vent ple de núvols trencats i amb la posta de sol de fons. Coses que només passen a Tàrrega.
Del Mas Colom vaig anar a posar el cul a la plaça major (enguany sobre un coixí fet amb material reaprofitat de la deixalleria de Tàrrega gràcies a una col·laboració entre la Fira i l’empresa d’inserció sociolaboral de persones en risc d’exclusió Cartaes que esperem que es repeteixi cada any 😉 ). L’espectacle que s’hi feia era The unfinished human MANIFESTO, un projecte de teatre comunitari dirigit per Lali Álvarez en el qual el jovent de Tàrrega prenia el protagonisme i el micròfon per compartir amb tota la plaça les seves inquietuds, propostes i desitjos de crear una societat millor per a totis. Malgrat l’empenta i l’entusiasme d’aquestis intèrprets no professionals que no van mostrar ni mica de nerviosisme davant d’una plaça plena i atenta, el muntatge no va acabar d’arrencar. Crec que els motius són els mateixos que ja he mencionat abans quan parlava d’Onírica Mecànica. Fer teatre polític implica fer teatre. El que vam veure a la plaça era sens dubte un acte polític valent i necessari, un exercici d’escolta comunitària, però malauradament s’assemblava més a una assemblea on només algunis tenien el micròfon que no pas a un muntatge teatral reivindicatiu, que és el que penso que es pretenia. Tot i això, crec que aquest Human manifesto és «unfinished» perquè pertany a un projecte més gran i ambiciós amb espai per créixer i modificar-se. El teatre mai no està escrit en pedra, i això també forma part del seu encant.
El meu dijous va acabar aquí. Quedava molta fira i jo volia guardar forces. Això sí, abans d’anar a dormir encara vaig tenir temps de passar per la plaça de les Nacions i creuar-me a la porta del Club Pro amb un vell conegut terrassenc, en Pau Gómez, que, entusiasmat, em va preguntar si tenia pensat anar a veure Hoy puede ser mi gran noche. «No, no vaig pillar entrada, em vaig llegir la sinopsi i no em va engrescar gens», li vaig dir. «Doncs tot just vinc d’allà i ha acabat tot el teatre dempeus, és boníssima!» Una mirada ràpida al meu excel amb l’horari previst em va confirmar que era impossible que pogués anar al darrer passe d’aquell espectacle, que era l’endemà, divendres, a les 13.30. Tenia entrades per a una cosa a les 13.00. Què hi farem, vaig pensar, això és Tàrrega, no es pot fer tot.
Divendres va començar fort. A les 10 del matí ja m’estaven posant la motxilleta i els cascos per començar amb Reverse, una proposta de l’artista Johannes Bellinkx consistent en una passejada de gairebé una hora per tot Tàrrega caminant d’esquenes. Després d’un tutorial sobre com seguir les línies pintades a terra per poder fer el recorregut sense girar-me, i que m’asseguressin que als passos zebra hi hauria voluntàries per evitar accidents (gràcies a totes per la vostra amabilitat!), vaig començar un camí que no tenia ni idea d’on em portaria ni del qual tenia gaire clar què esperar-ne. És complicat explicar com un canvi de perspectiva aparentment senzill pot esdevenir tan revelador en molts aspectes. Un dels encerts de la peça és que, malgrat crear un ambient sonor que ens acompanya tota l’estona i altera completament el nostre ambient i la nostra percepció, no fa servir paraules ni ens intenta transmetre cap mena de discurs explícit, sinó que el construeix a còpia d’imatges i sensacions evocadores que tenen lloc en nosaltres durant els gairebé 60 minuts que dura la caminada. A Reverse, l’espectador també esdevé performer (com succeïa a Distancia o La máquina de matar) però la peça no ens tracta com a audiència captiva sinó que ens obliga a crear en col·laboració amb l’artista, a esdevenir part activa del que passa, a ser emissors i no només receptors. Quan vaig anar a tornar el material, les voluntàries em van explicar que hi havia persones que ploraven en arribar al final. No va ser el meu cas, però entenc perfectament per què això era possible. Jo vaig sentir una barreja estranya de pau i d’eufòria. Aquella tranquil·litat que dona de vegades tenir temps per estar a soles amb una mateixa i deixar-te endur.
Malgrat haver previst prou espai de temps entre espectacles, Reverse em va deixar tan tocada que vaig arribar tard i derrapant a Distancia, cosa que va fer que l’espectacle comencés uns minuts passada l’hora prevista i, en darrera instància, em va fer impossible arribar a temps a l’espectacle que tenia previst veure a les 13.00 hores.
Merda, vaig pensar. Aleshores vaig recordar en Pau Gómez i, aprofitant que tenia a mà a un sabadellenc il·lustre com l’Oriol Puig Taulé, vaig preguntar-li si ell sabia alguna cosa d’aquell muntatge titulat Hoy puede ser mi gran noche. Em va dir que l’havia vist la nit anterior. «I crec que t’agradarà», va afegir. Un espectacle que pot posar d’acord Sabadell i Terrassa és un espectacle que cal veure, vaig pensar jo. Així que, sense entrada, vaig apretar el pas fins l’Ateneu on, miraculosament, quedava lloc per veure l’espectacle de Teatro en Vilo que, segons la sinopsi era: «Una celebració d’allò que ja no hi és, un cant als perdedors, als qui no deixen mai d’esperar el seu moment. La batalla divertida i valenta d’una dona que es debat entre l’ordinari i l’extraordinari, entre la proesa i la derrota, entre haver de ser i l’autèntica felicitat». Una descripció que, quan la vaig llegir per primera vegada em va sonar, i ja em perdonareu, a turra insuportable, a crisi de maduresa, a lloc comú. Doncs, bé, un cop més queda clar la importància d’una bona sinopsi o, si això no fos possible, de bons prescriptors. Afortunadament, jo vaig tenir la segona cosa i vaig poder gaudir com una bèstia d’un muntatge carregat d’humor però també de tendresa, que parla del fracàs i dels somnis però sense fer-se transcendent ni prendre’s massa seriosament, amb veritat i amb amor, sense ganes de donar lliçons i amb una protagonista, Noemi Rodríguez, capaç de fer-te caure dues llàgrimes de melangia com a dos cigrons en mig d’un atac de riure amb uns canvis de marxa i d’energia de gran dama del teatre. Crec que tota la platea vam enamorar-nos una mica d’ella. Sé que és estrany entusiasmar-se amb una peça de sala en un festival d’arts de carrer, però, què voleu que us digui, si un muntatge és molt bo, doncs ho és, i l’única cosa que puc desitjar és que hi hagués molts programadors a la sala prenent nota.
Us juro que jo vaig sortir del teatre amb una sensació d’eufòria com feia temps que no sentia. Amb aquella alegria que a mi només em dona l’art, com un jugador al casino quan sent que està en ratxa.
Suposo que per això tot el que vaig veure aquella tarda em va deixar freda. Vaig encadenar diferents espectacles de carrer, però no vaig connectar amb cap. El Glups de Nacho Vilar Producciones (una companyia que altres anys m’havia fet xalar de valent) em va semblar una successió d’escenetes còmiques vingudes d’un altre temps, antigues, poc adients, en molts moments amb poca gràcia, malgrat l’ofici i l’energia dels intèrprets. No vaig arribar a entendre el Desclos de Rubrica Teatre i l’Exit de la companyia Circumstances se’m va fer llarg i repetitiu. Per sort, un altre vell amic, l’Albert Martí, va venir a salvar-me amb una entrada per Los perros de Led Silhouette + Marcos Morau que em va encisar durant mitja hora amb la seva coreografia estranya i hipnòtica.
Després, encara em quedava la darrera sorpresa del dia, La grUtesca, de la companyia Escarlata, un espectacle tan inclassificable con indescriptible. Un no lloc oníric colonitzat pel clown i l’absurd, delimitat per una mena de carpa diminuta on tothom s’havia de posar uns auriculars (amb el cable a l’esquerra), i on l’única pregunta important era si el riure es pot extingir. Un interrogant que pot semblar absurd, i potser ho és, però que, segons com, et congela el somriure cínic al rostre. Jo, per part meva, els he d’agrair també que m’ensenyessin a dibuixar una mica bé per primer cop a la vida. No és poca cosa.
Dissabte els meus plans es van veure alterats per la lesió d’un intèrpret que va fer que s’anul·lés un espectacle de carrer, així que vaig decidir anar a veure l’exposició de Carla Rovira al museu comarcal, que complementava el seu espectacle Èxit through the gift shop, que tenia previst veure a la tarda. Us enganyaria si us digués que em va sorprendre perquè, com haureu vist els que tingueu un programa de mà de l’espectacle, jo vaig ser la correctora de tots els textos que l’acompanyen, però sí que em va colpir el conjunt, la força d’algunes imatges, com els nadons de cera, l’aixovar de tovalloles o el racó amb les papallones per totes les criatures perdudes en morts perinatals. Vaig posar-ne una pel fill que va perdre la meva mare molts anys abans del meu naixement i, amb el cor petit, vaig anar a esmorzar alguna cosa.
A les 12 del migdia i amb una inconsciència digna d’una adolescent vaig passar 45 minuts a la plaça Nacions sota un sol de justícia i sense cap protecció per veure Born to protest de Joseph Toonga. Si em pregunteu si em va valdre la pena estar a punt de patir una insolació o desmaiar-me us diré que sí. Born to protest és dansa però, com indica el seu títol, també és protesta. El que comença com una festa amb ritmes africans i alegria contagiosa esdevé un retrat de la violència i el racisme quotidians al que s’enfronten, en aquest cas, les persones negres. La policia, l’Estat, la societat i Occident en general generen un ambient opressiu i angoixant del qual totes en som còmplices, i que aquests ballarins ens van transmetre amb una energia plena de ràbia i tristesa. Va ser emocionant.
Després d’hidratar-me vaig decidir intentar recuperar l’espectacle que m’havia perdut el dia anterior per arribar tard. Dit i fet, en pocs minuts vaig plantar-me al col·legi Sant Josep per veure La reina del Arga, d’Estefania de Paz Asín, un espectacle familiar que em va cridar molt l’atenció sobre el paper. Per sort, mentre esperava impacient a la porta a veure si quedava lloc, una trobada providencial amb l’actriu Rafaela Rivas (i la seva generositat) va fer que acabés amb una entrada a les mans i l’oportunitat de veure un muntatge que em va encisar. Estefania de Paz Asín explica la història d’una funambulista, Remigia Echarren, de la seva ciutat, Pamplona, que va viure en la segona meitat del segle XIX i que ha estat esborrada de la història. El seu muntatge és una lliçó magistral de com fer un espectacle familiar tenint en compte tot el públic, i totes les edats, amb una història interessant explicada amb un enfocament inclusiu i feminista sense haver d’explicitar-ho. Allò tan bonic de fer-ho en lloc de dir-ho. I tot amb un humor i un talent que em van deixar bocabadada. L’Estefania de Paz Asín fa un one woman show com poques vegades veureu, queda dit.
Després de la parada ineludible per dinar una fideuada a l’Ateneu, tradició també personal de cada any a la Fira, vaig tornar sota el sol de la plaça Nacions (perquè no tinc senderi) aquest cop per gaudir de Poi, de Guillem Vizcaíno, o com convertir les baldufes en el centre d’un espectacle de carrer que en alguns moments em va recordar a Pelat i d’altres a Peix, amb la seva reivindicació de la mallorquinitat. Humor, virtuosisme i algun petit error, fruit segurament dels nervis de tenir una plaça plena a vessar amb tots els ulls sobre seu, Poi em va semblar un caramel·let ideal per primera hora de la tarda.
Unes hores després, i havent descansat una mica de tant de sol i tantes emocions, vaig tornar al museu comarcal per veure, ara sí, Èxit through the gift shop de Carla Rovira, un espectacle que parla dels processos de gestació i de com els associem sempre al naixement de nadons sans i normatius, quan aquesta és només una de les opcions possibles. En un text escrit des de les entranyes i que narra amb humor, però també amb cruesa la seva pròpia experiència, Rovira obre molts fronts i desvela moltes realitats que la majoria de nosaltres o bé desconeix o bé només ha sentit en veu molt baixa en moments de gran intimitat i sempre acompanyades d’un gran tabú. Malgrat el relat idealitzat que ens ven la nostra societat natalista i capitalista on les criatures s’han convertit en un bé de consum, l’embaràs no és cap camí de roses, i aquest silenciament, com de costum, esdevé violència i dolor per a les persones gestants, dones en la seva majoria. Jo, que no he volgut mai gestar ni tenir descendència de cap tipus, vaig plorar des de l’inici fins al final de la peça. Unes llàgrimes nascudes d’aquell lloc del meu cos on guardo tot el dolor per totes les dones del meu entorn, que en són moltes, que han patit d’alguna manera el que la peça relata. Un dolor que em connecta amb elles i que la Carla Rovira sap, com ja havia demostrat en altres muntatges, conjurar, exorcitzar i convertir en catarsi.
Després d’aquesta experiència necessitava una mica de frivolitat i alegria per rematar la jornada. Afortunadament, tenia estrades per Swing, un espectacle de circ clàssic en carpa, presentat per la companyia belga Circus Ronaldo que, durant una hora i mitja em va regalar acrobàcies, màgia, equilibris, música swing però, sobretot, molt d’humor. Una injecció d’energia que em va fer tornar ballant a plaça Nacions on m’esperaven unes hores més de riures, balls i diversió amb companyes, amigues i conegudes al Club Pro, el punt de trobada de totes les acreditades a la Fira.
Unes poques hores de son després, diumenge, vaig llevar-me cansada. Reconec que encara tenia alguna cosa pendent a la llista, i també alguna recomanació nova a la butxaca, però el cos em va dir que prou, que ja ho tindríem, que ja no soc cap nena i que dilluns havia de tornar a la feina en condicions. Les hores de voltar per una ciutat que em faig meva quatre dies l’any s’havien acabat. Com l’emoció i la incertesa de les cares conegudes, de les noves coneixences, de la generositat inesperada, les recomanacions exprés i les sorpreses. De l’inesperat.
Vaig marxar de Tàrrega al cotxe del Jordi Bordes, periodista incombustible i ànima de Recomana, que em va acollir generosament quan l’autobús de línia va fer figa. Mentre desfeia la maleta ja a casa pensava que feia temps, massa, que no em sentia així, amb aquella sensació de victòria que et deixa una bona Fira Tàrrega, malgrat el mal de peus, les picades de mosquit i el cansament generalitzat. La sensació que ocupar l’espai públic per fer art encara té sentit. Que malgrat tots els malgrats, que donarien per escriure un llibre, això que fem totes plegades, artistes, programadores, públic, premsa, etcètera, etcètera, etcètera, encara val la pena.
Llarga vida a Fira Tàrrega!