Perdoneu que vingui a no tancar el tema de la setmana i perdoneu-me també perquè no m’he llegit totes les opinions i punts de vista, ni tots els tuits, ni he vist l’espectacle, ni he llegit el text en qüestió.
I potser pensareu que, si no he fet res de tot això, potser que tanqui la boca perquè ningú no m’ha donat «vela en este entierro», que diria ma mare, però és que porto un parell de dies llegint coses sobre quina és i quina no és la tasca del director i què és i què no és una adaptació i què passa si l’autor està viu o està mort i us juro que em cremen les puntes dels dits. No ho puc evitar. «La cabra tira al monte», ma mare un altre cop.
En realitat no m’interessa tant la polèmica en si com la discussió que s’ha organitzat entorn de si un director pot fer una lectura molt allunyada de l’original (el que vindria a ser una adaptació) que sigui molt diferent de l’opinió o els desitjos del dramaturg, quan aquest està viu i el text no s’ha representat mai abans. Perquè m’ha obligat a reflexionar sobre aquest tema i he pensat que podia ser interessant compartir les meves conclusions.
Som-hi, doncs.

Parlem dels dramaturgs. Els dramaturgs s’assemblen més als novel·listes que als guionistes, és a dir, el que fan està més a prop de la literatura que de l’storytelling. I podem entrar en tots els matisos que vulgueu, però tots sabem que un guió de cinema és un marc i un context sobre el qual treballar, mentre que un text teatral es considera una peça literària amb valor intrínsec i, per tant, amb una intenció artística i ideològica per part de l’autor. Per això, si quan un editor publica una novel·la signa un contracte amb l’autor on es compromet a no alterar-ne el contingut, em sorprèn molt que això no es faci quan un productor es compromet amb un dramaturg a muntar un text teatral. Perquè cedir els drets de representació no implica perdre els d’autor. Potser això hauria de canviar? Probablement. Els pactes verbals o els sobreentesos sempre són mals consellers.
Seguim.
Parlem dels directors. De directors n’hi ha de molts tipus, des dels més pràctics, que només executen sense gaires floritures el que diu el text, fins als que deixen una empremta tan gran al muntatge que són inconfusibles. Sigui com sigui, el director sempre aporta una mirada al text, hi deixa la marca del seu pas, com ho fan els traductors, els intèrprets, els dissenyadors de llums, els escenògrafs i fins al darrer col·laborador, per això és important que tothom vagi en la mateixa direcció.
I [ara comencem a sentir el plor de la criatura] qui marca aquesta direcció?
Doncs depèn.

Deixem aquesta pregunta penjant un moment i acompanyeu-me en una digressió que no ho serà tant.
Què és una adaptació?
Les bones adaptacions són el comentari d’un artista sobre la creació d’un altre artista (la definició és meva), mentre que les dolentes són una forma d’explicar el que et doni la gana aprofitant la feina d’un altre i, de vegades, amb l’avantatge de tenir un nom conegut, Shakespeare! Txékhov! Lorca!, al cartell de l’espectacle.
Les adaptacions són obres que s’haurien de poder veure i entendre de forma independent, però que, alhora, comenten una obra anterior que el públic coneix o, si no és el cas, pot consultar o revisar a posteriori si la peça li ha semblat prou interessant, i que serveix de context per fer-ne la crítica, per exemple, o simplement per entendre millor les intencions o la ideologia de l’adaptador.
Hi haurà qui defensi que si la majoria del públic general no coneix el referent, tant se’n fot si el que s’adapta és un clàssic o una peça inèdita, però això no és veritat.
I un exemple que tots coneixem d’això és la pel·lícula Shrek. Aquesta pel·lícula parodiava (que és una forma d’adaptació i de comentari) els contes clàssics, uns contes que segurament el seu públic objectiu més jove, els nens més petits, ni tan sols coneixia. La història funcionava per si mateixa i va agradar als nens, és clar, però el fet que els pares sí que reconeguessin els referents, feia que poguessin ajudar als fills a veure-hi més detalls i apreciar-la d’una forma diferent, i segurament també va promoure més d’una conversa interessant sobre tòpics. Shrek seria i hauria funcionat d’una forma molt diferent si els seus referents fossin contes inèdits o d’una cultura desconeguda per a nosaltres. I sí, en aquesta comparació els crítics serien els pares, però ja enteneu el que vull dir. Que una part del públic no reconegui el referent d’una adaptació no vol dir que no existeixi o que no sigui important.

Tornem, doncs, a la pregunta de qui marca la direcció que ha de seguir un muntatge.
En la meva opinió, en el teatre de text on es parteix d’una obra ja escrita (no parlo de creacions col·lectives, creacions que s’acaben a la sala d’assaig i altres formes teatrals) en primer lloc va el text i després el director.
I això és especialment important si el text no s’ha pujat mai a escena, perquè tot el que vingui més tard, qualsevol posada en escena posterior, serà inevitablement un comentari sobre aquesta primera proposta, que d’alguna manera esdevindrà la canònica.
Que sí, que el text existeix i potser està fins i tot editat, però la naturalesa dual de la literatura dramàtica fa que els textos vagin per una banda i les representacions per una altra. Això ni és nou ni m’ho he inventat jo. El sol surt per l’est i el món gira.
Però és que fins i tot quan s’adapta un clàssic, el text hauria de marcar la direcció. Perquè malgrat que s’hagi fet mil vegades, i fins i tot de vegades amb l’aplaudiment del públic i la crítica més propensa a anomenar modernes o trencadores coses que no ho són, agafar un text, per molt antic que sigui, per obligar-lo a dir coses que no diu o que no tenen res a veure amb els conflictes que planteja és, en el millor dels casos, una demostració de poca traça. Perquè, és un dir, no tindria cap sentit agafar el text de Hamlet per explorar els problemes de la vellesa tenint en compte que existeix El rei Lear (i us juro que jo això ho he vist). Crec que m’explico. Però és que, fins i tot quan un director passa olímpicament de l’obra que està adaptant i fa quelcom que no hi té res a veure i que només respon als seus desitjos d’explicar el que sigui, el fet que es basi en una obra que podem consultar o que coneixem ens permet valorar aquesta adaptació i la feina del director.
I si no hi ha una primera posada en escena canònica, això esdevé impossible.
I sí, els crítics (i no sé si també el públic, ja que hi som) hauríem de llegir les obres abans d’anar a veure-les, veure-les mínim tres vegades en tres setmanes diferents abans de dir res, escriure un correu a tot l’equip artístic per aclarir dubtes i comentar els temes més espinosos abans de publicar la crítica i prendre cinc peces de fruita i verdura cada dia. Però en el món real això no és viable i, d’altra banda, si un director artístic, un dramaturg i una directora escènica no aconsegueixen posar-se d’acord i acaben estrenant un muntatge amb el qual una de les parts, l’autor, no està contenta, és legítim que el tal autor s’agafi una bona emprenyada i els crítics no haurien de pagar els plats trencats.
Com deia algú avui per Twitter, el teatre és una feina d’equip i crec que ignorar això potser és l’origen del problema que ens ocupa. L’altre factor es diu precarietat i una indústria cultural que no es pot permetre endarrerir estrenes, cancel·lar espectacles, corregir problemes o dedicar el temps que toca o que caldria a un espectacle quan les coses van malament.

Me’n torno a la cova.

[Si voleu un bon resum de la situació que m’ha fet pensar en tot això, l’article de la Núria Juanico a l’Ara és magnífic.]