La dècada Calòrica

La Calòrica celebra el seu desè aniversari reestrenant el seu primer muntatge, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, al Teatre Lliure. Ens hem colat als assajos per parlar amb ells dels seus inicis i de com és tornar a aquest muntatge deu anys desprès.

Durant anys Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, La Feísima pels amics, ha estat un espectacle mític que distingia els True HooligansTM de La Calòrica dels despistats de darrera hora, dels malaurats que els vam descobrir al seu segon, tercer, quart o vuitè espectacle. Recordo perfectament la sensació de derrota quan, en sortir entusiasmada i embogida de la meva primera experiència CalòricaSobre el fenomen de les feines de merda, l’any 2015, algú em va agafar i em va dir: «Sí, sí, tot bé, però tu no has vist La Feísima». Pam! L’efimeritat del teatre llançada sobre meu sense cap mena de pietat. 

I és que poques companyies, poquíssimes, poden presumir de tenir un espectacle de culte entre el públic. I La Calòrica és una d’elles. Per això, i perquè s’estimen aquest projecte tant com els hooligans que porten reivindicant-lo des de la seva estrena l’any 2010, es van prometre que el tornarien a fer quan la companyia fes 10 anys. 

La història de La Feísima és la història del naixement d’una companyia que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en exemple d’èxit i referent de tota una generació, la que va començar a treballar a les acaballes de la primera dècada del segle XXI, quan la crisi ja ho havia cremat tot i els teatres no tenien un euro, i que van trobar en la creació de companyies la seva forma de treballar i intentar sobreviure. Els seus contemporanis son gent com La Minimal, La Virgueria, Parking Shakespeare o La Ruta 40, companyies que, com La Calòrica, ja han fet o estan a punt de fer 10 anys i que son els supervivents d’una època de precarietat absoluta, que mai no s’ha explicat prou bé i que, malauradament, va expulsar molt de talent. Potser per això moltes d’elles han hagut de carregar durant molt de temps amb l’etiqueta d’emergents, perquè van néixer i han hagut de viure molts anys amb l’aigua al coll.

Tot i que els actuals integrants de La Calòrica no tenien cap intenció de muntar una companyia junts quan feien el darrer curs de l’Institut del Teatre l’any 2010. De fet, alguns d’ells no haurien passat mai de companys de promoció si no arriba a ser per una assignatura (que ja no existeix) anomenada Taller Integrat. Als Tallers Integrats, els alumnes de les diferents línies educatives de l’Institut del Teatre (dramaturgia i direcció, interpretació i escenografia i vestuari) havien de formar grups de treball mixtos i presentar un projecte escènic. De tots els projectes presentats, els tutors en triaven tres, que rebien una petita quantitat de diners per finançar l’escenografia i s’estrenaven al mateix l’Institut.

Davant d’això, Joan Yago i Israel Solà, amics i companys de classe a dramatúrgia i direcció, van tenir clar que volien fer aquell taller junts. De fet, havien tingut una idea per un espectacle durant un stage de quinze dies a la ciutat italiana de San Miniato, on havien anat becats pel mateix Institut. «Volíem fer una cosa que fos com una mena de tragicomèdia, un exercici d’estil a partir dels drames històrics de Shakespeare», recorda Yago. «Vam pensar què estaria bé fer una cosa així amb la nostra tradició i ens va venir molt de gust aquesta cosa grotesca, amb referents com l’Escurçó Negre i els Monty Python que, al final, no en té res d’això, o no ho sé, però d’aquí va sorgir la idea», afegeix Israel Solà. 

Un cop completat l’equip amb l’escenògraf Albert Pascual i els intèrprets Júlia Truyol, Esther López, Carla Rovira (que va abandonar la companyia després d’aquest projecte), Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Daniel Ventosa (que va ser substituït poc després de l’estrena per Marc Rius, que va quedar-se a la companyia) va començar un procés de creació col·lectiva que marcaria en endavant la forma de treballar de La Calòrica. Amb la idea de l’exercici d’estil sobre la taula, el grup va triar el monarca protagonista (deliberació que va estar a punt de guanyar Carles II, l’Encantat) i va pactar alguns detalls crucials, com ara que tota l’obra transcorreria al voltant d’un llit. Amb aquestes dades, Joan Yago va muntar una escaleta de l’espectacle i, sobre això, van començar a desenvolupar l’obra sense tenir encara res escrit. Aquesta forma de treballar, que permet desenvolupar en paral·lel la resta d’elements del muntatge, com ara el disseny de personatges, el vestuari, l’escenografia o l’espai sonor, de manera que no totes les decisions quedin segrestades per la dramatúrgia textual, ha esdevingut el seu segell com a companyia. A més, això fa que tots els membres es sentin igual de pares i mares de l’obra, quelcom important en un grup humà ple de personalitats potents que, quan es va ajuntar, pràcticament no es coneixia. «No érem uns amics que fan una companyia. Ens vam fer amics treballant junts», recorda Joan Yago.

Abans de l’estrena, Israel Solà tenia molts dubtes sobre si aquella barreja de tragèdia amb punts de grotesc funcionaria: «Recordo molt la sensació de “se’ns carregaran”, i això m’agradava molt. M’agradava la idea de fer una cosa que a nosaltres ens agradava molt i alhora pensar que se’ns menjarien». Però no va passar. El muntatge va agradar i, fins i tot, va aconseguir els seus primers fans entre les persones que van assistir al taller, entre elles Ever Blanchett, de la Sala Versus, que els va oferir estrenar professionalment al seu teatre.

Aquesta oportunitat laboral totalment inesperada va ser la que va fer quallar el grup de companys de classe que s’havia ajuntat gairebé per necessitat. Treballar a un teatre demanava que la companyia es constituís d’alguna manera. Triar-ne el nom va ser un dels primers passos i, com tot a partir d’aquell moment, es va fer per votació. Va guanyar La Calòrica, un nom que horroritzava a alguns dels membres, però les decisions col·lectives, les cessions i el consens van quedar gravats al seu ADN. A partir d’aquell moment, van començar a reunir-se setmanalment, durant anys a casa de Solà i des de fa uns mesos al seu propi local, per fer reunions creatives i dibuixar el futur. Van decidir estrenar un espectacle cada any, objectiu que han acomplert. I, de manera natural, van arribar a la conclusió que, malgrat que La Calòrica fos el seu projecte comú, tots podien també treballar a altres projectes. «Recordo tenir una conversa amb gent de les companyies de l’onada original: Joglars, Comediants, Dagoll Dagom», recorda Joan Yago, «que em van dir: “això és el que farà que el vostre projecte no duri” i jo vaig pensar, doncs ens anirem a la merda, perquè jo entenc la dedicació exclusiva quan estàs creant un projecte que girarà dos anys, però en el nostre cas és inviable. A més, malgrat que cada vegada que comencem a desenvolupar un projecte sense una de les peces, sempre ens falta alguna cosa, això també ens permet treballar amb gent de fora de la companyia, i al final la llista de satèlits calòrics és llarga i guai. I, d’altra banda, treballar fora de La Calòrica, en el moment de creixement en que estàvem, ens ha anat a tots superbé.» 

Després de La Feísima van venir L’Editto Bulgaro, La nau del bojosSobre el fenomen de les feines de merdaBlufEl profetaFairfly (el primer dels seus espectacles que va sortir del circuit independent per estrenar-se a La Villarroel) i Els ocells (un dels èxits incontestables de la temporada passada), però La Calòrica mai no va deixar d’estimar el seu primer muntatge ni va abandonar la idea de reestrenar-lo en complir 10 anys. Per això, no van dubtar en presentar la idea al Teatre Lliure quan els van proposar formar part de la programació d’aquesta temporada. Però, com explica Israel Solà, resulta que tornar a allò que vas fer fa una dècada «és molt difícil. És molt difícil entendre què és el que vols fer ara i què et pots permetre canviar sense que això impliqui destruir el que era l’essència del projecte». «Va ser escrita amb tota la innocència de tenir 20 anys, d’atrevir-te, de pensar que estàs fent una cosa brillant, i el procés de tornar-nos a apropar a l’obra ha estat una negociació heavy perquè és el teu jo de 30 contra el teu jo de 20. Deixo això, que és una patotxada, però una patotxada divertida? O intento refer-ho, des d’un lloc madur i reflexionat, que li treu encant? I, a més, qui som nosaltres per pensar que som més intel·ligents que els nostres nosaltres de fa 10 anys? Com sabem que no és aquell el tio que té raó i que nosaltres no som uns maniàtics que estem més afectats pel què dirà la gent, per la producció, la venta d’entrades…?» reflexiona Joan Yago. 

Finalment, el procés ha consistit en tres setmanes de sentir-se lliures per provar tot allò que els ha vingut de gust i tornar a construir des d’aquí. El resultat, segons Solà: «S’assembla molt. Si ja l’has vist, tornaràs a veure el mateix espectacle, però té moltes millores, millores de text, interpretatives, d’escenificació. S’han afinat coses. L’obra parla sobre com de ridícula es la idea de crear un imperi etern i del sentiment d’hispanitat associat a això quan fa molt de temps que vam deixar de ser imperi o alguna cosa de la qual sentir-se orgullós. Però, és clar, des que la vam estrenar han passat moltes coses, i això es recull des de la mirada dels personatges.»

Quan li pregunto a Solà si l’any 2010 hauria imaginat que l’obra es tornaria a fer 10 anys després al Teatre Lliure somriu i confessa: «seria falsa modèstia dir que no» i assegura que tant de bo tothom pogués treballar sempre en les condicions que ofereix una sala pública com el Teatre Lliure. Per la seva banda, Joan Yago reflexiona: «Hi ha una part de mi que no es creia que acabaria aquí i hi ha una altra que es nega a donar les gràcies, perquè penso que tant de bo haguéssim estat aquí abans, tant de bo coses com el que està passant ara amb el col·lectiu VV. AA. o José y sus hermanas. Perquè, si hi ha gent que fa una cosa que és bona, per què els hem de dir, chavales, aneu a fer la mili, precaritzeu-vos sis o set anys, canseu-vos i, si aguanteu, potser aleshores podreu anar a un teatre públic? No. Ja no pel bé de les companyies, pel bé del teatre, de la taquilla, si una cosa funciona, posa-la, anirà bé, i, si no va bé, és igual. Més oportunitats. Nosaltres hem vist als bons dramaturgs, bons actors i sobretot bones actrius que s’han quedat pel camí, que no s’han pogut permetre dedicar-se a això en les condicions que ens oferien. És un enorme talent que ens hem perdut perquè ningú els ha ajudat. Al final, a nosaltres ens ha costat però som els que ens ha anat bé, la història que no explica ningú és la de la gent que diu “ho he intentat però és indigne i o no puc o no vull”. Tenim la feina de queixar-nos de les coses que estan malament, però en el fons som una gent a qui les coses els hi ha anat bé. I ens agrada veure companyies joves amb més facilitats per accedir a teatres públics. Esperem que no sigui flor d’un dia».

Reportatge fotogràfic d’Aitor Rodero (https://www.aitorrodero-fotografia.com/) realitzat al Teatre Lliure entre el 19 de desembre de 2019  i el 7 de gener de 2020.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada