Després d’un breu moment d’entusiasme amb David Hare l’any 2012 (quan van coincidir en cartell Celobert i L’habitació blava), no havíem tornat a veure res del prestigiós autor anglès als nostres escenaris fins ara.
I, si no ho hagués sabut d’antuvi, hauria pogut endevinar sense problemes que totes tres obres comparteixen autor. David Hare sembla obsessionat per tres temes: la infidelitat, el sexe i el (suposat) conflicte entre hippies i burgesos. I si a Celobert ens trobàvem amb una parella d’examants que es retroben temps després per parlar d’amor i de política social, a L’alé de la vida trobem la dona i l’amant del mateix home, que es troben per parlar d’amor i de models de vida anys després de ser totes dues abandonades. La mare de família versus la dona independent i sense fills. La que treballa a casa versus la que treballa fora de casa. Aquesta (suposada) eterna oposició entre un model i un altre de dona. I dic suposada perquè crec que no existeix. Que ni les mares de família són éssers inútils sense cap altra aspiració a la vida que pujar els fills, ni les anomenades “dones independents” són aquests éssers freds que no necessiten ni res ni ningú per ser felices. Ni una cosa ni una altra. Som persones, no llocs comuns ni etiquetes.
I aquest va ser per mi el problema del text de David Hare. Que redueix les seves protagonistes a dues etiquetes. Dos contenidors que es poden etiquetar com a: “pija, burgesa, mare, mestressa de casa, frígida, superficial” i “hippie, bohèmia, activista, compromesa, independent, sexual, intel·lectual”. Aquests dos personatges mantenen una llarguíssima conversa sobre l’home que les va deixar per una de més jove (un altre lloc comú, per cert) i els 25 anys d’enganys que van viure. Tot plegat, dues dones parlant d’un home a qui no coneixem. Dues dones que només es defineixen a si mateixes a través de la seva relació amb aquest home.
Això sí, tant l’Anna Güell com la Mercè Arànega interpreten aquestes dones amb força i intensitat, amb matisos. Donen vida als personatges i ens fan empatitzar prou amb elles com per no desconnectar-nos totalment de la funció. Elles, i només elles, són el millor del muntatge.
Segurament es deu a un tema d’edat o fins i tot ideològic, no ho nego, però no vaig connectar gens amb el text de David Hare. El que explica em va resultar llunyà i intrascendent, i els seus models de dona i de relacions antics i superats. Crec que no era un text per a mi.
Què hi farem, no podem encertar-la sempre.