Una altra pel·lícula

Després de veure Una altra pel·lícula m’he de fregar els ulls diverses vegades quan descobreixo que Mamet la va escriure l’any 1988. I és que és possible que des del 88 hagi canviat tot: els mitjans de distribució del cinema, la tecnologia amb que es graven les pel·lícules o la forma com les consumim, però la pregunta central de la peça (què és l’art?) continua tan vigent i sense resposta com el primer dia.

A Una altra pel·licula coneixem un productor de Hollywood que s’enfronta als mateixos dilemes ètics que amenacen qualsevol productor (entenent productor com aquell que, no només paga, sino que té poder de decisió sobre el producte final, cosa que inclou editors, programadors de teatres, de cadenes de televisió…). Què és art? Què és entreteniment? Quin és el paper de la indústria cultural en l’educació del públic? Què és més important, fer productes de qualitat o que venguin? Són totes dues coses irreconciliables? La indústria ha de fer cultura? O només ha de fer negoci? Quina és la feina real del productor? Quan fa una bona feina, quan guanya calers o quan fa art? Preguntes que tothom que hagi treballat mai en la indústria cultural s’ha hagut de fer. Preguntes que acostumen a tenir respostes grises, complicades i plenes de matisos. Preguntes (amb perdó) de merda amb respostes (amb perdó) de merda. Preguntes que el David Mamet, molt em temo, ha hagut de fer-se un miler de vegades.

I preguntes que, òbviament, s’ha hagut de fer La Brutal. Nascuda l’any 2011, i parida per actors, estic segura que els membres de La Brutal van haver de seure moltes vegades a fer-se aquestes preguntes quan van passar d’estar exclusivament sobre l’escenari a estar-hi, també, darrere. Per això crec que Una altra pel·lícula té una mica d’exorcisme i una altra mica de catarsi i per això Selvas i Manrique s’hi troben tan a gust. Personalment, feia molt de temps que no els veia tan còmodes sobre les taules, tan juganers i tan ells.

És cert que el muntatge té algun problema de ritme (sobretot en la primera part on el text es dilata en excés abans de començar l’acció) i que l’escenografia es podia haver treballat més (aquella segona part amb mitja cortina tapant l’escenari em va semblar un recurs més aviat pobre), però Una altra pel·lícula és un bon muntatge que conté en el seu text preguntes interessants.

Ara bé, dit això també cal reconèixer que Una altra pel·lícula s’allunya de propostes més arriscades i interessants de La Brutal (penso en Tot pels diners o Los esqueiters) però també penso que qui sàpiga llegir entre línies comprendrà que, de vegades, cal fer-ne una de trets i explosions per tenir calers per pagar aquella cosa tan interessant que parla de la fi del món. Això és crèixer com a productors. Enhorabona.

 

Una altra pel·lícula

Autor: David Mamet. Traducció: Julio Manrique i Cristina Genebat. Direcció: Julio Manrique. Repartiment: Mireia Aixalà, Julio Manrique i David Selvas. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Espai sonor: Roc Mateu. Vídeo: Andrew Tarbet. Assessorament caracterització: Paula Ayuso. Ajudant de direcció: Norbert Martínez. Ajudanta d’escenografia: Elisenda Pérez. Construcció d’escenografia: Construccions Moia SL. Coordinació tècnica: Ganecha Gil. Regidora: Bàrbara Glaenzel. Maquinària: Xarli. Tècnic de so: Jordi Clemente. Tècnic de vídeo: Martín Elena.  Tràiler promocional: Nanouk Films. Ajudanta de producció: Lorena López. Producció executiva: Meri Notario. Direcció de producció: Josep Domènech / Bitò Produccions. Producció: Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya. En coproducció amb: La Brutal.

Sala: Teatre Borrás. Data: 20/11/15 Fotografia: (c) Felipe Mena

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.