Enguany la Sala Beckett de Barcelona celebra una doble efemèride: els seus primers 30 anys de vida i el 30è aniversari de la mort del dramaturg que li dona nom: Samuel Beckett. I sembla mentida que en tots aquests anys no s’hagués dut a escena el que és potser el text més conegut i icònic d’aquest dramaturg irlandès que escrivia en francès. Però és així, En attendant Godot, traduïda de nou amb encert (i no només parlo del títol) per Josep Pedrals com Esperant Godot mai no havia trepitjat les taules de la Sala Beckett fins aquest dimecres al vespre. L’estrena, com us podeu imaginar estava plena fins la bandera i l’expectació era màxima.
Ferran Utzet (Sopa de pollastre amb ordi, Dansa d’agost, Traduccions/Translations) dirigeix aquesta versió del clàssic i aposta per unes interpretacions molt físiques i un to amable en la posada en escena, que equilibra un text a voltes cruel, a voltes desconcertant, a voltes profundament filosòfic. Esperant Godot és un d’aquells textos que conté en ell tot l’univers, que parla de tu a tu a cada espectador i a tots els explica quelcom diferent, un text que pots llegir o veure tantes vegades com vulguis perquè sempre t’aportarà alguna cosa nova, sempre li trobaràs aquell matís que ara i només ara té sentit.
Vladimir i Estragó, Didí i Gogo, Pol López i Nao Albet, es mouen en un escenari emmarcat per una finestra: western crepuscular en cinemascope o terrari de rèptils? Això depèn de l’ull que mira. Embolcallats per una llum càlida i màgica (una feina excel·lent de Paula Miranda) i amb el vestuari clàssic d’aquest muntatge (aspecte de clochard, bombí), malgrat que a les fotos de promoció veiem els intèrprets en xandall, López i Albet ens brinden unes interpretacions honestes, emocionants, còmiques, precises i interessants. La seva química en escena és màxima i tots dos ballen amb les paraules amb naturalitat, malgrat els canvis de ritme i de to constants a que els sotmet el text, que no dona treva. Els acompanyen els no menys magistrals Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet Sanagustin, com a Pozzo i Lucky respectivament. Galisteo, un dels membres de La Calòrica, torna a demostrar que és un tot terreny amb una presència escènica i un ritme per la comèdia impressionants i Juanet, a qui molts recordareu de Be God Is, ens regala un clown melancòlic, violent i inoblidable.
Malgrat haver estat escrit l’any 1953 (i deixant de banda la total absència de personatges femenins) el text d’Esperant Godot sembla fet la setmana passada. Hi ha quelcom d’hipnòtic i terrorífic en aquesta espera eterna de Vladimir i Estragó, una espera a voltes desesperada, que entronca profundament amb la nostra humanitat i que fa que el seu desassossec sigui també el nostre, i l’encert de la proposta d’Utzet radica precisament en no recrear-se en aquest abisme sinó, al contrari, convidar-nos a mirar-lo de cara amb un somriure. El seu muntatge és preciós, entranyable, trist i un punt melancòlic, però et deixa inevitablement amb un somriure als llavis.
Pingback: No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti) - Somnis de teatre