Tot allò que comença té un final. Això una és obvietat, ho sé, però val la pena recordar-ho perquè, sovint, tendim a pensar que les coses que ens agraden, que estimem, son eternes. I mira, no. 

Ara bé, hi ha dos tipus de finals, els inesperats, els que entren per tall, de forma sobtada, sense donar-te temps a preparar-te, ni a dir adeu, ni res de res; i els programats, que et permeten gaudir del final i fer un dol pausat, bonic.

I, com no podia ser d’una altra manera, el final d’Assajar és de covards serà dels segons. 

Perquè sí, Assajar és de covards s’acaba al final d’aquesta temporada. Després de 12? 13 temporades? (hi ha una mica de desconcert a l’hora de comptar quantes temporades s’han fet, perquè les primeres van ser breus i fora de les dates habituals) i més de 10 anys muntant aquest magnífic sarau, les staffes, les integrants de la companyia Casa Real, les responsables de la moguda (aka Raquel Loscos, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer i Blanca Garcia Lladó), han decidit que ja va sent hora de retirar-se per deixar que noves companyies joves i emergents (com eren elles quan tot va començar) inventin nous formats i ocupin aquest espai. Hi ha més motius, és clar, cansament, ganes de centrar-se en altres projectes, però el importa ara (perquè tindrem temps de parlar de tot plegat) és que enguany van decidir donar-se temps, tota una temporada, per acomiadar-se (i permetre’ns acomiadar-nos) d’aquest projecte.

I jo, com a fan confessa i cronista oficial per la gràcia de la seva generositat, vaig demanar-los si, atenent a l’excepcionalitat de la temporada se’m permetria enguany formar part de tots els corrals des de l’inici, des del moment que arribessin lis participants, per veure el procés sencer i poder-lo documentar d’alguna manera juntament amb la crònica habitual. És quelcom que només havia fet una vegada abans, de forma puntual, gairebé com una broma, però enguany era important per a mi (crec que per a elles també) i, com sempre que els hi he demanat alguna cosa, no només em van dir que sí, sinó que ho van fer amb tot l’entusiasme.

Així que a les cròniques d’Assajar és de covards d’enguany trobareu també comentaris extres sobre tot el que passa abans de l’obertura de portes («el pasaaaado» en la litúrgia d’AEDC) perquè totis siguem una mica més partícips del corral durant aquesta darrera temporada. 

Somnis de teatre hauria estat molt diferent si no hagués conegut Assajar és de covards i a totes les persones boniques que habiten el corral (des de les staffes al públic habitual (altrament dit covarders)). Documentar aquest projecte (més intensament encara) durant aquesta darrera temporada és la meva forma de celebrar-lo i de donar-li les gràcies. El meu petit regal a unes persones que m’han canviat la vida.

Espero que us agradi!

Fotografia d’Aitor Rodero feta durant l’AEDC del mes de desembre mentre mirava embadalida l’assaig del fragment de Com menja un caníbal que es va llegir més tard. (c) Aitor Rodero – www.aitorrodero-fotografia.com