Quan vaig dir-vos que reobria el blog us vaig dir que ho faria amb la calma i tal i qual i que escriuria només d’allò que em donés la gana i quan volgués. I pensava ser fidel a la meva promesa. El que no tenia pensat en aquell moment era canviar-me de pis i començar una nova etapa vital (no, no estic embarassada, apunto pels que no saben que no només no vull tenir fills sinó que estic molt perimenopàusica) precisament aquesta tardor, cosa que m’està complicant escriure de teatre (i anar-hi) malgrat tenir-ne ganes.

Tot i això hi ha un grapadet de coses que m’han quedat al tinter i que, per molt que ho intento, no aconsegueixo deixar de pensar-hi, així que he decidit fer una entrada amb uns apunts breus (que és un format que no faig servir mai), però mira, és el que tinc ara mateix i tal dia farà un any.

Som-hi, doncs.

La gavina (del Manrique)

Especifico perquè en el mateix mes hem tingut ració doble de gavina, una a Barcelona i una altra a Temporada Alta. Per què aquesta fal·lera per aquest text de Txékhov precisament ara? Doncs ni idea, però això va com va, altres anys hem tingut manta Hamlets. Al tema. Què em va semblar La gavina del Lliure? Doncs bé, correcte, ni fu ni fa, el que m’acostumen a semblar tots els muntatges del Julio Manrique dels darrers deu (?) anys. Un d’aquells muntatges prou «de text» i amb càrrega intel·lectual com perquè el públic no tingui la sensació d’estar anant a veure un passatemps o una astracanada a un teatre d’aquests frívols del Paral·lel o la plaça Urquinaona, però prou inofensiu ideològicament i política perquè l’espectador burgés tipus que va als teatres públics no se senti intimidat ni ofès. Una targeta de visita ideal per a la nova direcció.

A mi, personalment, va haver-hi alguns moments que em van incomodar, relacionats tots amb una estratègia una mica infantil de deixar-les anar des de l’escenari. La que més vergonya aliena em va fer va ser quan la Genebat va recitar uns versos de Hamlet en anglès «perquè ningú no es molestés» en clara al·lusió a la polèmica sobre el seu ús de traduccions per crear l’adaptació d’un autor rus sense citar en cap moment les fonts. Això, venint d’una persona que es fa dir traductora només demostra la seva desconnexió magnífica del seu gremi, la seva professió i la precarietat en la que ens movem. I que no ha entès en absolut què significa traduir. No em sorprèn, però sí que em va molestar, perquè penso que l’escenari d’un teatre públic no s’hauria de fer servir per ajustar comptes per part de la direcció (més encara tenint en compte que la unitat familiar de la direcció cobrarà 5 sous d’aquest muntatge: direcció del teatre, direcció de la peça i adaptació en Julio i adaptació i interpretació la Cristina, drets d’autoria de l’adaptació apart). D’altra banda, en el moment àlgid de la polèmica es va dir que farien una adaptació tan tan pròpia que no calia dir en quines traduccions es basava perquè és que no la reconeixeria ni el pare rus que la va parir, i, francament, diria que no n’hi ha per tant.

Menció apart mereix el retrat i el discurs sobre les noves tendències teatrals que presenta el Manrique sobre l’escenari, que em fa sospitar que no ha trepitjat mai el festival TNT de Terrassa, perquè els seus referents en aquest sentit són clarament dels anys noranta.

Aix.

En qualsevol cas, si aquesta obra ha de ser la que marqui el camí del que veurem els propers anys al Lliure ens esperen anys d’asèptica correcció. 

Enhorabona als guanyadors.

Glengarry Glen Ross

Tinc un deute personal i sentimental amb l’Àlex Rigola, la persona que, com a director del Lliure, em va fer descobrir una forma de fer teatre que jo desconeixia, em va incomodar a la butaca, em va fer petar el cap i em va inocular un verí que encara avui corre pel meu cos inevitablement.

Jo no vaig veure el seu muntatge original de Glengarry Glen Ross i em sabia greu haver-me’l perdut, perquè tothom en parlava meravelles. Anar al Heartbreak Hotel (la seva preciosa sala al bell mig del barri de Sants) a veure la nova versió era per mi saldar un deute amb la Gema de fa vint anys, i crec que el que més em va agradar de tot va ser tenir la certesa que aquell muntatge no tenia res a veure amb l’original perquè, mentre altres gran noms del panorama es dediquen a repetir fórmules i mirar-se el melic, el teatre de Rigola ha anat canviant i evolucionat amb el temps (amb encerts i errors, com passa sempre que algú s’arrisca) per explorar noves formes de fer teatre amb perspectives sempre interessants.

El minimalisme escènic de Glengarry Glen Ross es basa en l’excel·lència del text i dels i les intèrprets —aplaudiment dempeus per Pep Ambròs, Àlex Fons, Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús—, una feina íntima, d’orfebreria, a un pam del públic, jugant amb l’ambigüitat persona-personatge (fent servir els noms reals dels intèrprets a escena), tot amb aquella aparença de joc, de fer-ho fàcil, quan és obvi que allà hi ha moltíssim esforç i assaig. La única cosa que puc dir és que hi aneu.

Torneig de dramatúrgia

Una breu línia per dir que fa unes setmanes, i després de catorze edicions (que es diu ràpid), vaig assistir per primera vegada a un combat del mític Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta. Només tinc una cosa a dir: gent que viviu a Girona EM FEU MOLTA ENVEJA. (I dues més: Cristina Clemente, em va flipar el teu alter ego, Jordi Casanovas, gràcies per inventar aquest format).

I ja ho tindríem, encara estaré unes setmanes desconnectada, però si en algun moment us pregunteu què li passa al blog penseu que: no estaba muerto, estaba de mudanza 😉

La gavina. Autoria: Anton Txékhov. Adaptació: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Direcció: Julio Manrique. Intèrprets: Marc Bosch, Daniela Brown, Nil Cardoner, Adeline Flaun, Cristina Genebat, Clara de Ramon, Xavier Ricart, David Selvas, Andrew Tarbet, David Verdaguer. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudanta d’escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant de vestuari: Aleix Garcia. Construcció d’escenografia: Tallers d’escenografia Castells i Pablo Paz. Efectes especials: Accialt Flying Effects. Equip de rodatge: Damià Haro i Pol Aragall. I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Xavi Mill Esquí Competició (Ventalló), Eulàlia Andreu i Casañas i Centro Dramático Nacional. Producció: Teatre Lliure.

Glengarry Glen Ross. Autoria: David Mamet. Traducció, adaptació i direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Pep Ambròs. Àlex Fons, Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús. Ajudant de direcció: Carlota Grau. Concepte escènic, disseny d’espai i contrucció: Xavi Massagué. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Maquinaria: Sam Quiles. Produccció executiva: Mireia Pol. Una producció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L. i amb el recolzament de l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Cultura Generalitat de Catalunya.