Més d’una vegada he sentit dir en diferents discursos d’acceptació de premis artístics i en altres contextos que al nostre país (podeu triar el que vulgueu, perquè en aquest cas «tanto monta») només tens una oportunitat perquè et surtin les coses. Si proves de fer una peça artística o muntar alguna mena de negoci i no et surt no bé, perfecte, a la primera, ja et pots anar acomiadant que ningú et torni a donar una oportunitat o a invertir en tu perquè aquest «fracàs» es recordarà per sempre més (a no ser que siguis d’una família de pasta, però ja sabem que els rics juguen amb unes altres regles). Aquesta norma tan del món capitalista, s’aplica també als calers públics. Si es fa un pla d’inversió del que sigui i no surt fantàsticament a la primera, no es tornarà a posar un duro en aquella cosa, dona igual de què parlem, oblidant, no només que l’Estat no té perquè ser rendible, sinó també que hi ha coses que no donen beneficis immediats o econòmics, i no per això són menys importants. Aquesta norma no escrita, però abastament aplicada, és perversa per molts motius, un d’ells és que ningú no neix ensenyat i, per tant, l’única manera d’aprendre és fer les coses i equivocar-se o, senzillament, fer les coses i que no surtin perfectes. I si explico tot això és perquè l’altre dia, a la sortida de l’estrena del musical Ànima al Teatre Nacional una de les coses que es comentava era: a veure què en diem perquè, per un cop que es decideix fer una inversió pública en la creació de musicals en català, si la cosa no resulta un èxit, no se’n tornarà a fer cap. Perquè sí, tots sabem que malgrat no hauria de ser així, els teatres públics se sotmeten a les normes del capitalisme i s’exigeix que obtinguin beneficis tot oblidant que, en aquest cas, la cosa pública està per garantir l’accés a la cultura del conjunt de la ciutadania, per marcar un estàndards laborals dignes per a totes les persones implicades en la creació artística i per construir un fons cultural propi i un saber fer que puguem llegar a les generacions futures, entre d’altres coses.

Tot això per dir que Ànima no és ni de bon tros un musical perfecte, però que això no hauria de ser el més important perquè no estem parlant d’una estrena a un teatre privat.

Ànima ens explica una història ambientada a mitjans dels anys 30 a Estats Units, protagonitzada per una dona, la Greta (Paula Malia) que vol treballar d’animadora/dibuixant als estudis de Walt Disney (en Walter al text, perquè suposo que Walt Disney són dues paraules que no es poden fer servir sense arriscar-te a alguna mena de problema legal amb la companyia). En aquella època, hi havia moltes feines a les quals les dones no podien accedir, i la de dibuixant/animadora als estudis Disney n’era una. En Walter només volia a les dones per calcar i pintar els fotogrames, per fer la feina bruta, però no per crear. Aquest és el conflicte de la Greta, que haurà d’empassar-se tota mena de gripaus per arribar a assolir el seu somni, amb l’ajuda de les amigues que vagi fent pel camí i d’una parella d’animadors homosexuals a l’armari (que de tota la vida les dones i el col·lectiu LGBTIQ+ hem hagut de fer-nos un cop de mà per sobreviure en el nostre benvolgut patriarcat).

Una història cent per cent estatunidenca per sostenir un musical que més que un homenatge és un pastitx confés i desacomplexat dels musicals estatunidencs més clàssics, cosa que no em sembla malament perquè si vas a tocar un gènere i vols encertar a la primera (per tot això que hem dit), ves a copiar als millors, que és com s’encerta (i s’aprén).

Ànima té un repartiment amb talent que es deixa la pell en escena, però també té mancances. Per començar, la història està innecessàriament allargassada per arribar a les tres hores (com si calgués que tot musical durés tres hores i no fos que als països amb més tradició els fan durar per vendre més begudes al bar que tenen al hall). A banda, la dramatúrgia es centra en fer una relat feminista d’empoderament enlloc d’una història de somnis que es fan realitat amb esforç, bondat i amistat, i això és un error, perquè quan expliques una història de 1930, si no vas amb compte, acabes fent feminisme de 1930, que és precisament el que passa aquí. No pot ser que en ple 2024 encara estiguem transmetent com a empoderant la història que diu que les dones només podem ser considerades vàlides i «ocupar» el lloc d’un home si som millors que tots els homes i dones del món: si som extraordinàries (com la Greta, que treballa de dia acolorint fotogrames i a les nits com a animadora, fent-se passar per un home malalt que no surt de casa). I, tot i així, només podrem aspirar a ser tolerades i explotades en els contextos corresponents i donant les gràcies perquè, en el fons, no teníem per què ser-hi allà, és un favor que ens fan. No pots llançar aquest discurs a dalt de l’escenari del Teatre Nacional i quedar-te tan tranquil·la. I el pitjor és que no cal. No cal que tot dugui una càrrega feminista explícita i cursi. A mi em va fer molta més il·lusió veure la quantitat de dones sobre l’escenari, que formaven part dels equips tècnics i artístics (també a l’orquestra), durant la salutació. La història de la Greta és una història d’amistat i de perseguir somnis, no li cal més. Ella no és feminista, és una persona que no es deixa trepitjar, i està genial i n’hi ha prou amb això, tota la resta és posar les coses amb calçador i fer-nos un flac favor (i això un ho dic com a feminista, que ja em coneixeu).

A més, problemes dramatúrgics apart, l’estrena els hi ha arribat d’hora i a l’escenari es van veure problemes tècnics amb el so i l’escenografia que segurament es solucionaran amb el rodatge.

Ànima no em va entusiasmar, al contrari, em va avorrir força. Vaig gaudir molt amb les aparicions de Diana Roig (Mina, la millor amiga de la Greta), que crec que és el millor de tot el muntatge, i la música en general em va agradar malgrat no recordar cap melodia ni tema en concret. A l’escenari es va veure feina, esforç, entusiasme i compromís, i tot això s’ha de valorar, malgrat el resultat final.

Però res de tot això no és important. Que un muntatge d’un gènere tan complicat i exigent com és el musical no surti rodó a la primera només vol dir que s’ha de seguir invertint i aprofitar tot el que s’hagi après en aquesta ocasió (que estic segura que és molt) per seguir fent musicals de creació en català. Perquè en el nostre país hi ha afició pel gènere, hi ha intèrprets i creadoris que en saben molt però que s’han de rodar treballant i perquè si no les gran produccions seran sempre en castellà i haurem perdut un altre reducte on viure la cultura en el nostre idioma. No em semblen pocs motius.

Autoria: Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez. Música: Adrià Barbosa i Abel Garriga. Dramatúrgia: Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt. Direcció escènica: Gara Roda. Repartiment: Alexandre Ars, Oriol Burés, Bernat Cot, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Paula Malia, Bernat Mestre, Berta Peñalver, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló Weisz, Aina Sánchez, Clara Solé, Lucía Torres, Annabel Totusaus, Toni Viñals. Idea original: Oriol Burés. Text: Blanca Bardagil. Lletres de les cançons: Blanca Bardagil, Marc Gómez. Música: Adrià Barbosa. Música addicional: Abel Garriga. Músics: Marta Muñoz /Jordi Badia – teclats, Eloi López – bateria, Antonio Molina – baix i contrabaix, Haizea Martiartu / Marcel·lí Bayer – saxos i clarinet, Aarón Pozón – saxos i flauta, Aitor Franch – saxos i flauta, Berta Gala / Maria Antònia Gili – trompeta, Francina Mercadal – trombó, Laia Ferrer / Quim Garcia – violí, Clara Manjón – violoncel. Direcció escènica: Gara Roda. Direcció artística: Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Gara Roda. Coreografia i moviment: Clara Casals, Chema Zamora. Coreografia de claqué: Sharon Lavi. Arranjaments, orquestració i direcció musical: Enric Garcia. Escenografia: Pizarro Studio (David Pizarro & Rober de Arte). Vestuari: Oriol Burés. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Assessoria de companyia: Sílvia Fiestas. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Attrezzo: Rober de Arte. So: Carla Casanovas, Roc Mateu. Caracterització: Natàlia Albert. Ajudant d’escenografia:
Laura Clos (Closca). Assistents de vestuari i estilisme: Anna Coma, Jan Alexander Romero. Ajudanta de vestuari: Espe Pascual. Making of: Antoni Font-Mir. Veu de benvinguda: Marta Martorell. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Albert G. Casademunt, Albert Guinovart, Alice Pellegrin, Àngel Llàcer, Anna Rosa Cisquella, Antonio del Valle, Christian Machío, Clàudia Bravo, Dani Pal, Daniel Anglès, David Pintó, David Selvas, Diana Girbau, Edu Carmona, Eduard Prat, EL TERRAT, Enric Cambray, Esbart dansaire de Rubí, Escola Aules, Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Festival Grec, Festival RIIIING!, Helena Clusellas, Jaime Ferrando, Joan Vives, Jordi Garcia, Jumon Erra, Laia Tardós, Lui Talavera, Lluís Viciana, Mag Lari, Manu Guix, Marc Lleixà, Manuel Álvarez, Maria Garrido, Mariana Gomez Cora, Marina Schiaffino, Mercè Martínez, Meritxell Duró, Miquel Periel, Mireia Farrarons, Mont Burés, Montse Ricart, MyssTic Rooms, Roc Bernadí, Roser Batalla, Sergi Belbel, Sergi Dalmau, Sito Recuero, Teatre Lliure, Toni Font, Toni Garcia, Peris Costumes, Myriam Wais, Josep Rovira, Jorge Maura, Cristina Perea, Antonia Pérez, Inés Mancheño, Laura Ricart, Rosa Tomàs, Rosa Maria Cañameras, Maria Rius, Aurora Cardona. Guanyador del 1r torneig RIIIING! – Els musicals que truquen a la porta.

Fotografia: (c) David Ruano / TNC