Aquest 2025 ha començat fort. Tant, que porto un endarreriment considerable en les meves cròniques d’Assajar és de covards. I em sap greu, no puc dir més.
Dit això, parlem de gener. En concret, del dia 13. Data del corral i 11è aniversari de l’arribada d’Assajar és de covards a la sala «gran», del Tantarantana. Els baixos. Perquè, no sé si ho sabeu això, però AEDC va començar a l’Àtic 22 quan la sala tot just acabava d’obrir. Jo em vaig perdre aquella època. Quan vaig descobrir el corral, ja feia anys que l’espectacle esdevenia als baixos, però els primers anys es feia a la sala de dalt i d’aquí venen algunes de les seves tradicions/litúrgies, com ara, el fet que les staffes surtin a rebre al públic a la porta de l’Àtic, la porta grisa que està una mica més amunt (o més avall, mai no ho sé això) de la porta més reconeixible com la del Tantarantana. Diuen els més vells, que fins i tot es pujava per l’escala metàl·lica interior, que ara ja no es fa servir, i que tot plegat feia la sensació d’estar colant-se al teatre, a fer quelcom prohibit, sense permís.
L’escenari ha canviat, òbviament, però no l’esperit transgressor. I això és el que més estem celebrant aquest darrer any. Aquestes ganes de fer coses dalt d’un escenari que generalment no es veuen (com a mínim a Barcelona).
Al gener, la directora de la nit va ser l’Alícia Reyero, que va arribar amb la motxilla carregada d’idees i utilleria, tantes, que un cop dins la sala no es decidia sobre quin espai escènic volia fer servir. «Doneu-me un segon… i mig» va dir mirant al seu voltant, conscient que el temps volava. Mentrestant, el Joan Rey i el Marcos López, tècnic de sala i estudiant en pràctiques respectivament, pujats a una escala, enfocaven algunes llums per donar-li opcions. Una escala que es va acabar convertint en escenografia, perquè a AEDC es treballa amb el que hi ha i una escala es pot convertir fàcilment en un turó.
Laura Riera i Anna Tamayo es van posar a les ordres de l’Alícia per donar vida als textos d’Oriol Morales. La forma de treballar de Reyero és minuciosa, buscant sempre la complicitat de les actrius i treballant amb les emocions. L’assaig va transcórrer com si no hi hagués cap pressa, donant espai pel dubte i la prova constant. Em va agradar molt veure-ho, no us enganyaré.
Quan va arribar l’hora, una parella de teresines va sortir a rebre el públic. Dress code obliga. La Sara Sansuan i el Salvador S. Sánchez, totalment ficats en el paper, van fer entrar un grup nombrosíssim perquè, sí, amigues, al gener es va fer el primer sold-out de la temporada. Sembla que ja es comença a saber que això s’acaba i ningú no s’ho vol perdre. Entre això i les noves incorporacions (perquè sempre SEMPRE venen verges al corral) l’escenari del Tanta es va omplir fins a la bandera i es va crear aquella sensació tan íntima del corral, quan estàs assegudi espatlla amb espatlla i maluc amb maluc amb la persona del costat. En escena, Bernat Gumà i Lucas «com tu vulguis», dos terços del grup Trifàsic (rebatejat com a Bifàsic), amenitzaven l’entrada amb la seva música.
Els textos de la nit, Cingle i La llum que ens matarà tenien tots dos un cert aire fosc. El primer, Cingle, amb un to melancòlic, ens mostrava una història d’amor i d’oblit amb un final que s’insinuava terrible, que les dues actrius van fer créixer amb les seves interpretacions intenses i emotives. Ningú no hauria dit que l’assaig no havia durat més d’una hora. El segon, que va tenir lloc a la platea, amb les actrius saltant per sobre de les files de butaques en una mena de fugida apocalíptica, començava com una comèdia i acabava amb certs aires terrorífics (que li preguntin si no a l’Ezio, coautor juntament amb la seva mare, Aura Gumà, del cartell de la nit i que, amb els seus 6 anyets, no estava gaire segur que aquelles noies tinguessin gaire bones intencions).
Després de la pausa, Bernat Gumà, impecablement vestit per l’ocasió amb un vestit negre amb samarreta d’encaix i barret amb serrells (mireu les fotos de l’Oriol Roch, si us plau, perquè anava guapíssim) ens va explicar que ell sempre fa de corista (amb referència/homenatge explícit a Vagas y maleantas), però aquella nit es va marcar un meravellós repertori de solista que ens va deixar a totis amb ganes de més.
Per tancar la nit, una jam especial, on, en comptes de fer dues adaptacions, una per cada text, es va fer una «fusión crossfade» (staffes dixit) on es va agafar la forma de La llum que es matarà (la posada en escena a platea) i el contingut de Cingle, una història rural. I, un cop més, les valentes que van decidir sortir a jugar van demostrar que aquestes improvisacions tenen una màgia que no es pot replicar enlloc. Un altre dels encerts d’aquest corral que tant ens estimem.
Després, com sempre, We are the World, We are the Children i un corral menys en aquest compte enrere de celebració.
ssajar és de covards – #AEDCtemporadafinal – Gener
Dramatúrgia: Oriol Morales. Direcció: Alicia Reyero. Interpretació: Laura Riera i Anna Tamayo. Música: Bernat Gumà i Lucas Dalman. Fotografia: Oriol Roch. Disseny: Aura Gumà i Ezio. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Rocío Manzano i Raquel Loscos.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 13/01/2025.