Si em seguiu una mica i us agrada llegir-me, segurament ja sabeu que l’any passat no vaig anar a Fira Tàrrega. No em va semblar necessari explicar-ho en el moment, perquè tenia el blog parat i vaig pensar que ningú no em trobaria a faltar, però vaig decidir fer guaret perquè el 2025 jo l’anomeno l’any de la migranya. Per motius que ningú m’ha arribat a poder explicar del tot vaig passar mesos encadenant migranyes gairebé diàries que no em van permetre fer una vida normal. Ben aviat vaig tenir clar que Fira Tàrrega, un esdeveniment que m’encanta, però que implica cansament físic i mental, a part de dormir poc i exposar-se al sol del migdia i a sorolls de tota mena, no era el més recomanable per a mi en aquell moment.

Em vaig prometre que si les migranyes milloraven (i finalment, cap a finals d’any ho van fer) tornaria enguany. El que no podia preveure és que ho faria enmig d’un dol. Espòiler: quan travesses un dol, la meitat de l’energia que gastes cada dia se’n va senzillament a ser funcional, a poder estar present en el que fas, a fer en comptes de no fer (que és el que et demana el cos), a sostenir-te amb el cap fora de l’aigua quan la tristor t’estira els peus. Tot això per dir que, aquest 2026, Tàrrega va ser un oasi magnífic d’amor i cures en un entorn que conec i gaudeixo, però també em va deixar esgotada fins al punt que encara m’estic recuperant, i ja ha passat pràcticament una setmana. És a dir, que la crònica va tard, però fem el que podem amb el que tenim. Queda dit.

Ara bé, vull que consti que, malgrat tot, va valdre la pena.

Dijous vaig arribar a Fira derrapant literalment. Ara que per fi he superat la meva fòbia a desplaçar-me en cotxe per carretera, vaig fer el viatge amb dues de les persones de la petita família que em va acompanyar els quatre dies. Problema? Com que enguany l’onze de setembre era divendres, mitja Barcelona va decidir sortir en cotxe de la ciutat a la mateixa hora que nosaltres. Així va ser com vaig acabar gairebé saltant d’un cotxe en marxa davant de l’Escola d’Arts Ondara per sumar-me al primer espectacle de la meva llista. La bona notícia és que, en ser una experiència individual que es vehiculava a través del telèfon mòbil, tant era arribar tard, podies començar quan volguessis. A mi, que m’agrada arribar a Tàrrega d’hora el dijous per desfer-me del ritme de la ciutat i canviar el xip pel festival, unreal state, de Marcos Krivocapich i León Siewert-Langhoff em va servir per fer aquesta transició passejant pels carrers gairebé deserts de Tàrrega a aquella hora i en aquella zona, malgrat que ni la proposta ni la dramatúrgia de l’espectacle no em van fer el pes. Unreal state proposa una mena de distopia on una intel·ligència artificial (?) controla la ciutadania i li fa passar proves per veure si és real o no. Fins aquí, interessant. El problema és que tot passa per una aplicació de mòbil que t’obliga a prendre decisions que tries d’un menú tancat. Al llarg de la peça reps missatges de diferents grups antisistema que et volen convèncer d’unir-te a les seves lluites, però la informació és limitada, les opcions que tens també (i, per tant, sovint respons coses que no penses perquè és l’única manera de fer avançar la trama) i acabes sent alliçonada per un text que t’obliga a fer una cosa i, al cap d’un moment, fa servir el teu acte com a argument per dir-te que t’estàs deixant manipular (gràcies, no ho havia notat). A més, amb la meva amiga vam descobrir de seguida amb la meva amiga, que anava amb el seu mòbil prenent les seves pròpies decisions sense comentar-les amb mi, que tant era el que diguessis, el recorregut pel poble i la conclusió eren pràcticament idèntiques fessis el que fessis. D’aquí en vaig extreure dues conclusions: la primera, en els temps que corren és ben complicat fer una distopia que realment ho sembli, el nostre món ja és prou distòpic; la segona, si més que una dramatúrgia o una sèrie de preguntes el que tens és una reflexió, puja a un escenari i deixa-la anar tal qual sense disfressar-ho de lliure albir. Es pot fer teatre polític que plantegi temes tan actuals com la manipulació de les xarxes i la impossibilitat de saber si els missatges que rebem són reals o no, però cal saber distingir quan estàs fent pensar al públic i quan estàs sent dogmàtic.

Un cop acabada l’aventura, vaig passar a recollir l’acreditació de premsa, que enguany no es recollia a la Llotja com altres vegades, sinó al costat de l’estació de tren, i vaig fer via cap a la plaça dels Àlbers.

Crec que ha arribat el moment de confessar que 2026 ha estat sens dubte l’any que més m’ha costat fer l’Excel que faig servir per endreçar el que veuré durant els quatre dies de Fira. I quedi clar que la dificultat no té res a veure amb la proposta artística del festival. Un cop més, el dol consumeix recursos, també cognitius, i et deixa una mica lela (per emprar el terme tècnic). Aquesta boira mental va fer que agafés entrades per veure Aquí, de la companyia Llum de Fideu sense adonar-me que l’espectacle tenia dues parts (separades entre elles per dues hores) i que la segona em coincidiria amb l’espectacle inaugural. És a dir, que jo només vaig veure la meitat d’aquest espectacle i, per tant, només el puc jutjar a mitges.

La primera part d’Aquí simula el rodatge d’una pel·lícula i demana la participació d’algunes persones del públic per fer d’extres. L’argument de la «pel·lícula» gira entorn de la memòria i de la seva relació amb l’espai físic, i proposa quantes coses diferents poden haver passat al llarg dels mil·lennis en un lloc concret, per exemple, a la plaça dels Àlbers. L’espectacle és bonic i delicat, amb detalls poètics i una atmosfera mig onírica, tot i que no vaig acabar d’entendre què hi aportava el fet de simular un rodatge per donar un marc a la representació. Segurament la resposta es trobava en aquella segona part que no vaig veure. Ara bé, el monòleg final de la directora de la pel·lícula, que narra una escena impossible de fer en directe, i ens va transportar al llarg de l’espai i el temps només amb la màgia de les paraules i la interpretació, em va semblar un encert. Bravo.

Després d’aquí vam fer una parada tècnica per aconseguir alguna cosa per sopar i vam arribar-nos a l’Hort del Barceloní per veure l’espectacle inaugural, Incontinuo, a càrrec de la companyia Kamchàtka, vella coneguda del festival. Tinc moltes coses a dir sobre aquest espectacle, i per això en faré una crítica a part, més àmplia. Aquí només diré que el to de la proposta no em va semblar l’adequat pel tema que tractava (les experiències de les persones migrades i refugiades). Sé que és molt complicat fer un espectacle inaugural a Tàrrega perquè, per definició, ha de ser de gran format per permetre que, en teoria, tot el poble i totis les que venim a la Fira gaudim alhora del que, potser, serà l’única experiència que totis compartirem. També sé que quan ajuntes milers de persones i les impliques a un espectacle perds fins a cert punt el control del que passarà, i l’eufòria de fer quelcom en comunitat en aquest món nostre tan desconnectat dona lloc a catarsis estranyes. Però també penso que avui dia, en ple 2026, no es pot tractar un tema com el de les persones migrades i refugiades d’una manera tèbia.

El matí de divendres vaig passar-lo entre les piscines municipals, sota l’ombra fresca dels arbres, cosa que s’agraïa perquè, un any més, les temperatures diürnes durant el festival van ser molt elevades i estar-se sota el sol directe més de 10 minuts era una decisió força agosarada, i la plaça Major, on l’ombra no hi és ni se l’espera. De fet, el tema de l’ombra va anar sortint a les converses durant els quatre dies i una de les conclusions a què vam arribar és que si la situació climàtica continua evolucionant en la línia actual (anant pel pedregar, fent servir, novament, un terme tècnic), Fira s’haurà de plantejar la instal·lació de veles i para-sols a les places i altres espais que acullen espectacles a les hores centrals del dia. Això o canviar de dates, però la segona opció sembla certament molt més complicada.

A les piscines vaig veure Burnt, de la companyia LaSala un espectacle de dansa breu però molt intens i energètic, que aborda el tema de la pressió estètica des de diferents angles fent servir únicament el moviment de tres intèrprets. Ja sabeu que jo de dansa no en sé gaire, em falta lèxic i bagatge, així que en deixo la crítica per lis que en saben. El que sí puc dir és que Burnt em va atrapar i em va fer connectar.

De les piscines vam anar a la plaça Major, a veure Un’we, d’Ertza Konpainia, una altra peça de dansa en la qual assistim a la interacció entre dos repartidors de menjar a domicili que fan una parada i deixen la bici i la motxilla groga per a compartir un moment de descans, queixa i enyorança del seu lloc d’origen. Un espectacle breu que, al meu entendre anava de menys a més i que funcionava millor quan els ballarins podien centrar-se més en el moviment que en la interpretació.

De tornada a les piscines vam veure un d’aquells espectacles de títol llarg que tothom acaba dient com vol i pot fins a acabar esdevenint quelcom de l’estil: «el del concrit, aquell de les piscines». It really hurts when your head hits the concrete, de la companyia DeRonde/Deroo (nom també complicat que els intèrprets ens van fer «cantar» després dels aplaudiments com a forma de recordar-lo), és una peça per moments còmica i per moments filosòfica de dansa-moviment amb la que, sincerament, em va costar molt més connectar, malgrat tenir imatges interessants i moments divertits. Però, novament, no soc la persona més adient per parlar-ne.

Després de la parada tècnica per dinar i descansar una mica, vaig anar cap a l’església de la Mercè per veure The Fulfilment, un espectacle de l’artista irlandès Darragh MacLoughlin que, amb una premissa en aparença molt senzilla, creava una atmosfera molt especial entre els murs d’aquella església recoberts d’una lona taronja (gentilesa de la instal·lació Entre la pell i la màscara, de Penique Produccions), que contribuïa a generar aquell ambient tan especial. Asseguts en rotllana, l’artista ens anava demanant coses mitjançant uns cartells i nosaltres li anàvem proporcionant. Les peticions podien ser tan concretes com una sabata i tan abstractes com la llibertat, tan físiques com saltar, tan públiques com cantar, tan íntimes com un dolor interior i tan inesperades com uns calçotets. Les ofrenes quedaven dipositades al centre de la rotllana i l’artista ens comunicava que la demanda havia estat coberta fent servir un bol tibetà. I funcionava. The Fulfilment aconsegueix per mitjà d’un mecanisme molt simple generar un espai segur, una comunitat agermanada de desconeguts en qüestió de pocs minuts i donar peu a una reflexió sobre què compartim amb les persones que ens envolten aleatòriament al llarg de cadascun dels nostres dies. MacLoughlin va explicar que la peça no està terminada i que a cada iteració aprèn alguna cosa que introdueix a la següent. M’encantaria tornar a veure aquest espectacle d’aquí a uns anys.

En sortir de The Fulfilment la meva amiga Aina i jo teníem un objectiu: aconseguir veure l’espectacle Mission Arnold Schwarzenegger, del qual ens havíem quedat sense entrades. Convençudes que sempre hi ha algú que falla, i sabent que arribaríem més de mitja hora abans de l’inici, vam posar-nos a la porta de l’Escola d’Arts Ondara amb tota la intenció d’aconseguir-ho. I així va ser. Curiosament (o no), aquest espectacle de la companyia austríaca Kra també té el rodatge d’una pel·lícula com a leitmotiv, però, en comptes de demanar al públic que faci d’extra, en aquest cas, la cosa anava de convertir al públic en l’equip de rodatge. Així, cadascú vam rebre una feina que havíem de dur a terme de debò per aconseguir gravar els plans d’una pel·lícula que la companyia va fent a trossets a cada país i festival que visiten. La meva amiga va acabar sostenint la perxa amb el micròfon i jo procurant que les intèrprets (perquè sí, a la pel·lícula tots els personatges amb frase són dones, els homes només hi apareixen com a extres) diguessin el guió correctament, però altres companyis s’encarregaven de l’utileria, la continuïtat, el maquillatge, la perruqueria, etc. El resultat el vam veure muntat abans d’acabar l’experiència i, mentrestant, encara vam tenir temps de pensar una mica en la contaminació i sostenibilitat. Mission Arnold Schwarzenegger és un d’aquells espectacles que, generalment, només et trobes a Tàrrega, que trenca les fronteres entre el teatre i el joc de rol en viu, i que sempre acostumen a ser, com a mínim, divertits. És veritat que la dramatúrgia embogia una mica en la segona part i havies de fer una mica (bastant) de suspensió de la incredulitat, però a mi no em va importar gaire. Havíem anat a jugar i això és exactament el que vam fer.

La següent parada va ser a la plaça de les Nacions, on vam fer honor al títol de la performance abans que comencés i tot. Sabedores que aquesta plaça s’omple sempre molt i amb la sort, novament, d’haver arribat amb temps, vam agafar lloc a primera fila abans que acabés l’espectacle anterior (Un’we, que ja havíem vist). Extra motivated people, de Losinformalls no podria ser més senzill en teoria ni més complicat a la pràctica. Un únic intèrpret, Luis Garcia, s’enfronta al repte d’engrescar tota una plaça i fer-la entrar al seu lloc amb una única arma, una tauleta plegable on té lligats un sintetitzador i altres aparells electrònics que li permeten crear ritmes en temps real i de manera molt senzilla. I ja està, és això. Un intèrpret, ritmes electrònics i la capacitat de connectar amb el públic mitjançant el so, el moviment i el sentit de l’humor, però no la paraula, ja que l’espectacle no té text. El mecanisme va funcionar des del primer moment i la bona vista de Garcia el va fer triar a més, a una noia del públic perfecta per interactuar amb ell i arrodonir encara més la proposta. Un espectacle que, per mi, té tot el que ha de tenir un espectacle de carrer: senzillesa, factor sorpresa, espontaneïtat, participació del públic i catarsi col·lectiva. Meravella.

D’aquí vam anar a sopar una mica al bar de l’Ateneu, que ens va amenitzar l’estona amb una performance paral·lela fora de programa titulada «Cridarem el nom dels clients perquè vinguin a buscar les hamburgueses per un micro que sona com la megafonia del Camp Nou però està a menys d’un metre de les taules». Zero estrelles, no el recomanaria. Per sort, com que a Tàrrega mai no tens gaire temps per entaular-te, de seguida estàvem dins del Teatre Ateneu Borges per veure Bomba va, de la Glòria Ribera. És cert que jo intento no veure peces de sala a Tàrrega perquè la gràcia, precisament, és veure teatre al carrer, però en aquest cas vaig fer una excepció perquè ara feia temps que no veia res de la Glòria i em venia de gust. Amb Bomba va vaig confirmar novament que la Ribera té un carisma i una barra sobre l’escenari que no te les acabes, dues característiques imprescindibles per qualsevol cupletista que ho vulgui ser, però també confesso que vaig trobar a faltar una mica més de mirada externa, potser la col·laboració d’una dramaturga o una directora, per acabar d’arrodonir les idees escèniques de la Glòria Ribera. Jo ja entenc que avui en dia lis creadoris han de posar-se mil barrets per intentar tirar endavant els projectes, però les escèniques són feines col·lectives per un motiu, perquè és difícil estar dins i fora de l’escenari alhora.

Dissabte va començar amb el que, per mi, amb un d’aquells espectacles que recordaré durant molt de temps perquè em va commoure d’una manera que, sincerament, no m’esperava. Els que em coneixen saben que tinc tendència a arrufar el nas quan sento que un muntatge aborda de manera més o menys explícita el tema de l’alzheimer o la pèrdua de la memòria en la vellesa. La meva mare va patir aquesta malaltia durant més de deu anys abans de morir, i això em fa ser un públic molt difícil d’aquesta mena d’històries, perquè la major part de les vegades les trobo excessivament carrinclones, cursis, bledes, inversemblants o, en el pitjor dels casos, romàntiques i això em treu de polleguera. Quan vaig llegir la sinopsi d’Entre bous i vaques vaig arrufar el nas. De fet, em vaig fer una nota mental que deia que seria el primer muntatge a caure de la planificació per poc que em recomanessin un altre en la mateixa franja horària. No va passar i vaig acabar anant al Reguer a veure l’espectacle de La Côte Folle. Santament. Amb una bastida convertida en la sala d’una àvia (i en eina de treball), un espai sonor perfecte i la col·laboració d’un grup de dones grans, cinc acròbates ens expliquen una història amb poques paraules, però adients, i un moviment que té l’equilibri just entre la cosa espectacular i perillosa, i la cosa poètica i bella. A foc lent, cuinen un relat d’una hora de durada (no ho sembla) que aconsegueix posar-nos en un estat mental i emotiu que desencadena una preciosa catarsi col·lectiva. Per mi, potser el millor de tota la fira.

Eixugant-nos les llàgrimes, vam fer via cap a la plaça del Carme, punt de partida de l’espectacle itinerant Bo familia, de la companyia Marie de Jongh, un muntatge familiar naïf en aparença que amaga càrrega de profunditat amb un gir argumental inesperat a la segona part. Els intèrprets porten unes màscares de formes arrodonides i colors suaus, i la posada en escena està plena de moviment, so i colors, totes coses que enganxen fàcilment als nens. Els adults vam assistir a la història d’un fill dèspota que maltracta als pares, un argument que mai no hauria imaginat, però que funcionava. En aquest cas, el problema va tornar a ser el sol de justícia que queia a la plaça Major, on acabava l’espectacle, a la una del migdia. El protector solar i les gorres passaven de mans tota l’estona, amb moltes mares preocupades per les seves criatures, assegudes a primera fila lluny d’elles, torrant-se com pollastres a l’ast.

La tarda de dissabte va ser territori de dansa i acrobàcies. El primer espectacle, Espai Vital, de Duo Laos, el vam tornar a gaudir, afortunadament, sota l’ombra dels arbres, a les piscines. Els integrants del duo, parella i pares de dues criatures, expliquen els equilibris i les acrobàcies que implica la conciliació laboral i familiar, sobretot si et dediques a les arts escèniques, i ho fan literalment sobre una plataforma giratòria. Un espectacle senzill, però amb molt sentit de l’humor i una cosa que sempre agraeixo, la predisposició de riure de si mateixos i dels seus problemes. A continuació va venir Aleta, de la Companyia Marc Fernández, a la plaça Major, un espectacle que es basa en els moviments, les imatges i el simbolisme dels castells per fer una proposta de dansa contemporània amb música en directe, que acaba muntant una pinya amb part dels espectadors. Mentre el mirava, no vaig poder evitar pensar com es devia veure allò fora de les nostres fronteres, on la majoria dels gestos i els moviments no s’entenen a la primera (perquè no tenen el referent dels castells) sinó que van construint el seu significat a mesura que avança el muntatge. El tercer ens va portar a la plaça dels Àlbers, per veure el duo Dominare de la Companyia Maduixa, el relat ballat sobre un matalàs inflable d’una relació romàntica heterosexual que comença bé (com totes) i acaba amb ell maltractant-la a ella. Una història potent (i malauradament massa coneguda) que no necessita paraules per fer-se entendre. El quart i últim espectacle de la tarda va ser de nou al Reguer, de la mà de Manolo Alcántara, un acròbata veterà que a Refugi ens explica com és fer-se gran en aquesta feina i unes quantes lliçons apreses pel camí. Tant de bo hagués pogut veure’l millor, la veritat, però vam arribar amb el temps just i ens vam haver de conformar amb un lloc amb poca visibilitat que va fer que ens perdéssim la més de la meitat de la feina de l’artista. El tinc apuntat per intentar recuperar-lo en un altre moment.

Després d’una tarda esgotadora i plena d’emocions, vam descansar una estona tot sopant i vam anar a veure el drac inflable i lluminós de Nuwa, d’Alea Teatre, per fer temps abans d’un dels muntatges més esperats per tot el meu grup de còmplices durant la fira, Mètode Rosa de Pere Faura i Niels Bekius. I no va decebre. A la plaça dels Comediants (lloc emblemàtic per mi perquè va ser allà precisament on vaig descobrir, ja fa molts anys, l’estimat Rodrigo Cuevas) Mètode Rosa ens va convidar a un viatge invertit (mai més ben dit) per la vida de Pere Faura a través de les cançons i els referents de la seva infància i adolescència com a homosexual a l’armari, amb les lletres traduïdes al català per ell mateix especialment per a l’ocasió. Així, tot comença amb un karaoke col·lectiu amb un himne de Camilo Sesto, continua amb un col·loqui postfunció dirigit per l’estimat cronista i crític Oriol Puig Taulé (ja hem dit que la dramatúrgia era invertida) i segueix fins a arribar a l’inici mentre el discurs passa d’allò més general i universal a allò més personal i íntim. Mètode Rosa és un muntatge rodó on tot està pensat fins al darrer detall, la posada en escena de cada cançó, els canvis de vestuari, les llums, les lletres, i que aconsegueix transmetre una vivència personal que, potser precisament perquè ho és, connecta no només amb el públic gai, sinó també amb qualsevol que hagi sentit en algun moment que no encaixava en el motlle.

La nit de dissabte van anar tard a dormir, perquè, després de l’espectacle de Faura, el cos demanava ballar al Club Pro fins que les forces van dir prou.

I, en el meu cas, aquell prou va ser definitiu.

Bé, en realitat no.

En realitat, encara vaig veure una cosa el matí de diumenge, però estava tan esgotada físicament i anímica, que el meu record no és fiable, així que millor guardar silenci.

Quan vaig arribar a casa aquella mateixa tarda, morta de cansament, vaig pensar que malgrat que trigaria uns dies a recuperar-me (i així ha estat) havia valgut la pena atrevir-me a tornar a Tàrrega en aquest any tan estrany i complicat que estic vivint. Potser no estava encara del tot preparada (no ho estava), però tornar als espais on tantes vegades he estat feliç va ser terapèutic.

Gràcies per tot, Fira Tàrrega, ens veiem l’any vinent.