A la meva crònica de Fira Tàrrega us prometia que dedicaria una crítica a l’espectacle inaugural, Incontinuo, a càrrec de la companyia Kamchàtka, així que aquí la teniu.
Incontinuo es construeix al voltant d’una enorme bastida de planta quadrada que allotja focus per il·luminar tot el terreny limítrof (limitat per una cinta amb quatre punts d’entrada) i quatre pantalles on veurem projectat un curtmetratge un cop l’espai s’hagi omplert de públic. Quan passaves per les portes, rebies un petit bol de cartró amb una mica de brou calent i havies de buscar un lloc on seure a terra a esperar que comencés la projecció.
A la pel·lícula, protagonitzada òbviament pels membres de la companyia amb els seus habituals vestits de mitjan segle XX a l’Europa oriental, se’ns explica la història d’una nena a qui envien tota sola a un altre país a trobar-se amb uns familiars que han migrat abans que ella. En sortir de casa, li donen la meitat d’una fotografia del seu rostre; la persona que la recollirà tindrà l’altra meitat, així es reconeixeran. Un mètode que, a banda de ser molt plàstic, està basat en estratègies reals que feien servir temps ençà els migrants, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, per comunicar-se amb els facilitadors (o traficants) i després amb les seves famílies.
Quan acaba el curtmetratge, apareixen alguns personatges entre el públic ensenyant amb el braç alçat mitges fotografies. Ràpidament, un munt de persones del públic fan el mateix, sona música en directe, i el mar de gent comença a moure’s al voltant de la bastida central a la recerca de l’altra meitat de la fotografia que ensenyen (a mesura que passin els minuts descobrirem que cap fotografia té parella). El volum de la música puja, apareixen mantes tèrmiques daurades i platejades, el ritme de la música s’intensifica i, de manera espontània, tot el grup de gent que està al centre, la majoria dels quals tenen fotografies i mantes, comencen a caminar en la mateixa direcció entorn la bastida central com els peregrins que van a La Meca. El volum de la música continua pujant i, de sobte, una mena de catarsi col·lectiva fa que la gent es posi a cridar, ballar i agitar les mantes tèrmiques com si de sobte fóssim a una rave. En algun moment l’eufòria es calma i sentim una gravació de veus sobreposades que, en diferents idiomes, parlen genèricament de la migració més com un viatge que hom decideix fer amb una maleta carregada de somnis que com una obligació per fugir d’una guerra o sobreviure a unes condicions de misèria.
Entenc que fer un espectacle inaugural de Tàrrega, que ha d’acollir a un número molt elevat de persones, és complicat. Entenc també que fer quelcom (caminar, ballar, mirar-nos) col·lectivament en un món tan individualista i que promou tant l’aïllament com el nostre genera una sensació d’eufòria inevitable i incontrolable. Entenc que el teatre és una celebració i que la catarsi sempre és benvinguda. Tot això ho entenc.
El que no entenc és com es pot fer un espectacle sobre persones refugiades i migrades en ple 2026 des d’una perspectiva tan tèbia i distanciada. Veient Incontinuo podries pensar que aquesta mena de fets són cosa d’altres èpoques, que això ja forma part del passat, que ara és diferent. I entenc que la marca de la casa de Kamchàtka és aquest look que dèiem abans de mitjan segle XX, però el que no entenc és que en un espectacle com aquest no es fes la més petita al·lusió, ni que fos a les glòries, al que està passant ara mateix a Palestina, als Estats Units o a la Mediterrània en general. No entenc el discurs edulcorat i una mica romantitzat sobre la migració dels àudios del final de la peça. Vull pensar que la idea era que el muntatge transmetés una certa esperança per no deixar-nos amb mal gust de boca, però temo que en haver generat prèviament un ambient més aviat festiu l’efecte era més aviat estrany.
En resum, i a diferència del que m’havia passat sempre amb la gent de Kamchàtka, aquesta vegada no vaig connectar amb la seva proposta. I mentiria si us digués que no em sap greu.
Si us interessa llegir les crítiques d’altres companys d’aquest mateix espectacle, podeu consultar el web de Recomana
Incontinuo
Creació: Cia Kamchàtka. Direcció artística: Lluís Petit i Prisca Villa. Direcció tècnica: Lluís Petit. Direcció de producció: Rita Stivala. Intèrprets: Cristina Aguirre, Mamadou Diallo, Maïka Eggericx, Jan Estebanell, Sergi Estebanell, Claudio Levati, Andrea Lorenzetti, Judit Ortiz, Lluís Petit, Josep Roca, Edu Rodilla, Santi Rovira, Emma Rovira, Gary Shochat, Prisca Villa MÚSICS Franck Bodin, Simon Couratier, Clément Desbordes, Gaël Riteau de la Compagnie du Coin; Maika Eggericx de la Cia Kamchàtka. Composició musical: Simón Couratier de la Compagnie du Coin. Disseny de llum: Cube.Bz. Disseny de so: Martí Murcia. Concepcio escenogràfica: Gemma Raurell. CONSTRUCCIÓ ESCENOGRÀFICA Gemma Raurell i Laurent Driss. Construcció càmeres: Oriol Pont. Concepció audiovisual: Cia Kamchàtka i Pau Roldán. Animació: Anna McNeil, Arturo Lacal. Auxiliar de producció: Ariadna Grau. Regidoria: Ariadna Grau i Rita Stivala Tècnic de llum: Giulia Micozzi i Eugeni Marí. Tècnic de so: Martí Murcia. Tècnic de video: Marco Domenichetti. Assessorament direcció tècnica: Paula Rañe. Text: Nicolas Vercke. Disseny gràfic: Maria Alzamora. Infografies: Maria Calvet. Una producció de Carrer 88, S.L. amb l’acompanyament de HH Producties. Amb el suport de Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) – Generalitat de Catalunya, CNAREP Le Moulin Fondu – Garges-lès-Gonesse. Coproduït per FiraTàrrega, Comédias do Minho, ÉCLAT – Centre National des Arts de la Rue et de l’Espace Public – Aurillac, CNAREP Sur Le Pont – La Rochelle, CNAREP Lieux Public – Marseille, CNAREP Le Citron Jaune – Port-Saint-Louis-du-Rhône, El Canal, Centre d’arts Escèniques Salt-Girona-Catalunya, Festival Artisti in Piazza – Pennabilli, Oerol Festival – Terschelling, Scène nationale Carré-Colonnes. Projecte guanyador del programa Hivernem, programa coorganitzat per FiraTàrrega i l’Institut Ramon Llull
Data: 10/09/2016. A Fira Tàrrega. Fotografia: (c) Eva Balcells.