Hi ha noms propis que m’empenyen a entrar a la sala de teatre sense pensar-m’ho dues vegades. Joan Yago és un d’ells, Mos Maiorum és un altre. Veure’ls junts a la fitxa de l’espectacle Nosaltres, els sense nom em va sorprendre, no ho negaré, però no em va semblar estrany (soc prou vella per recordar que Yago i Ireneu Tranis (un dels membres de Mos Maiorum) ja van compartir espectacle fa més de 10 anys a Aneboda The Show); després vaig llegir la sinopsi de l’espectacle i totes les peces van acabar de posar-se a lloc: un text molt documentat i polític que ens narra un episodi del nostre passat que dialoga amb el present. Tot molt marca de la casa d’aquest equip de creadors.
Aquesta vegada sense emprar l’eina del teatre verbatim (tan habitual a la seva producció), però sense renunciar a la investigació històrica i l’ús de testimonis, Mos Maiorum decideix posar al centre del seu espectacle a un personatge una mica oblidat, Joan Garcia Oliver, per articular un relat que ens parla del moviment llibertari català, d’utopies que van ser realitats, d’anarquia i, sobretot, de tot el que va passar a Espanya i sobretot a Catalunya abans, durant i després de la Guerra Civil.
El text de Yago és sens dubte i necessàriament dens, perquè malgrat sovint pensem que de la Guerra Civil ja se n’ha parlat prou i massa, aquest muntatge aporta molta informació, que pot ser nova per bona part del públic, que cal contextualitzar bé per tal de poder anar construint la tesi la muntatge. Aquest fet, que podria convertir aquesta obra en una conferència performativa, queda magníficament compensat per una direcció (signada per Ireneu Tranis) que aposta decididament per la interpretació i la posada en escena, que mostra més que diu sempre que pot i que mai reitera sinó que, en tot cas, suma capes d’informació. Tot això, amb una escenografia molt senzilla, però molt eficaç de Clàudia Aguiló i Iris Ros.
L’altre element que fa que l’espectacle atrapi l’atenció des del primer moment i no es faci feixuc són les interpretacions del mateix Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Xavi Duch (un altre d’aquests noms que em fan anar al teatre). La seva capacitat camaleònica i el seu domini de l’espai i els tempos fa que tot plegat funcioni com un mecanisme ben greixat i ens deixi fins i tot amb ganes de més.
La convocatòria anticipada d’eleccions i els moviments a l’esquerra del PSOE han fet que aquest Nosaltres, els sense nom, hagi guanyat actualitat i dialogui d’una manera encara més directa amb l’actualitat política. En aquests temps estranys on sovint ens guanya el pessimisme, val la pena aprendre de la història, recordar tot el que es va aconseguir (i el que es va perdre) en altres moments igual d’estranys que els actuals, i, perquè no, somniar amb utopies socialistes i anarquistes. (I no, la meva tria fotogràfica per aquesta crítica, on es llegeixen clarament les paraules vaga general, no ha estat casual ;-))
Nosaltres, els sense nom
Una creació col·lectiva de Mos Maiorum. A partir del llibre Nosaltres, els sense nom de Joan Garcia Oliver, en edició a cura de Xavier Díez. Dramatúrgia: Joan Yago. Direcció: Ireneu Tranis. Repartiment: Xavi Duch, Ireneu Tranis i Alba Valldaura. Escenografia: Clàudia Aguiló i Iris Ros. Il·luminació: Gabriela Bianchi. Vestuari i utilleria: Iris Ros. Música i espai sonor: Sergio Camacho. Assessor històric: Xavier Diez. Direcció tècnica: Jaume Feixas. Producció executiva: Muntsa Roca (Lila Brick). Distribució: Isis Abellán (Proversus). Comunicació: Marta Fernández Martí.
En especial record a la Marianne Brull. Una producció de Temporada Alta i Festival Escena Poblenou. Amb el suport de Fabra i Coats Fàbrica de creació, Can Grau Cardant Cultura, Espai d’Arts Escèniques Casal d’Alella i Generalitat de Catalunya – Oficina
de suport a la Iniciativa Cultural.
Data: 16-10-2026. Sala: Baixos Teatre Tantarantana. Fotografia: © Natalia Benosilio.