M’atreviria a dir que «preferiria no fer-ho» és una de les frases més citades de la història de la literatura, tant, que ha esdevingut gairebé un lema pop, d’aquests que decoren samarretes, tote bags i el que calgui. Malgrat això, i com acostuma a passar amb aquestes coses, la popularitat de la frase és molt més gran que el nombre de persones que han llegit el conte llarg (o novel·la breu) que protagonitza: Bartleby, l’escrivent, d’Herman Melville. La frase va fer fortuna, penso, perquè descontextualitzada, es pot interpretar com a dues formes diferents de rebel·lió, interna (faig quelcom a contracor, per obligació, però en el fons preferiria no fer-ho) o explícita (preferiria no fer-ho i, saps què?, no ho faré). La sorpresa arriba en llegir el text, en Bartleby, que en el relat repeteix la frase una vegada i una altra al llarg de mesos, no és cap rebel sinó, més aviat, un home profundament deprimit que es deixa morir davant els ulls de tothom per desesperació del seu cap, que no sap com respondre a l’ataràxia del seu empleat.
El relat de Melville està escrit en primera persona per aquest cap, el nom del qual no arribem a conèixer mai, que es desfoga amb lis lectoris mentre intenta treure l’entrellat de la seva experiència amb en Bartleby. És a dir, que el relat original ja és un monòleg, malgrat que no es tracti d’una peça teatral. La màgia de tot plegat és que, en llegir el conte, el protagonisme d’en Bartleby sembla indiscutible, però, en sentir el text, en aquest cas sobre l’escenari de la Sala Atrium, és el cap qui esdevé el protagonista i, així, en canviar de mitjà, canvia el focus sense haver de tocar ni una coma del text.
Bé, això últim, no és cert, és clar. El text sí que està adaptat, i molt bé, pel dramaturg Llàtzer Garcia, que signa també la direcció. El que passa és que la seva intervenció està tan ben feta que resulta gairebé invisible per qualsevol que conegui l’original. Cal aplaudir també, malgrat que hauria de ser pràctica habitual, i fins i tot diria que obligatòria, que Garcia hagi fet constar en la fitxa tècnica el detall de la traducció en la qual s’ha basat per fer la seva feina, de Carme Camacho (Edicions Ela Geminada, 2021).
En escena, és Albert Prat qui assumeix la responsabilitat de convertir-se en l’advocat de Wall Street que contracta a un nou escrivent pel seu despatx sense saber que això suposarà un trasbals enorme en la seva rutinària existència. Sol sobre una petita tarima envoltada pels quatre costats per dos dits d’aigua, com una illa en un mar fosc, es presenta darrere d’un enorme escriptori negre i antic ple de calaixos i forats amagats. La seva tasca no és senzilla. El text de Melville comença d’una manera gairebé frívola, donant context per entendre el que vindrà, detenint-se en detalls superficials, com qui explica una anècdota completament inofensiva. Però, a mesura que el relat avança, tot es complica, i assistim a la desesperació creixent d’aquest narrador que va perdent a poc a poc la paciència alhora que guanya interès i compassió pel seu empleat. Amb la seva interpretació, Albert Prat aconsegueix transmetre amb ofici i talent aquest viatge gairebé terrorífic del narrador que perd el seny progressivament (o potser el recupera) al mateix ritme que en Bartleby, sense caure en la caricatura ni l’histrionisme, amb elegància i contenció, acompanyat d’una direcció igualment encertada i minimalista.
Cal destacar també l’excel·lent il·luminació de Laura Clos «Closca», que acompanya Prat i esdevé gairebé un altre personatge de la representació.
El Bartleby de la Sala Atrium ens recorda que per fer bon teatre només calen tres coses: un bon text, una bona direcció i una bona interpretació. Sembla poca cosa, però no és tan habitual trobar-ho tot alhora sobre un mateix escenari. Celebrem-ho.
Si us interessa llegir les crítiques d’altres companys d’aquest mateix espectacle, podeu consultar el web de Recomana
Bartleby
Autoria: Herman Melville. Adaptació i direcció: Llàtzer Garcia. A partir de la traducció de Carme Camacho (Edicions Ela Geminada, 2021). Interpretació: Albert Prat. Escenografia i vestuari: Sebastià Brosa. Il·luminació: Laura Clos “Closca”.
Espai sonor: Guillem Rodríguez. Disseny de so: Lluís Robirola. Moviment: Maria Salarich. Ajudanta de direcció: Carla Coll.
Alumna en pràctiques de direcció: Sara Marco (Col·legi del Teatre). Fotografia: Alba Lajarín. Distribució: Bitò Produccions.
Producció: Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions s.l.) – Temporada Alta. Amb la col·laboració de: Sala Beckett.
Data: 15/09/2026. Sala: Sala Atrium. Fotografia: (c) Alba Lajarín.