Si algú s’avorrís prou com per repassar les prop de 900 entrades que té aquest blog trobaria que durant molt de temps vaig ser una hater professional de les obres que jo anomenava de la «crisi dels 40». En la meva defensa diré que això tenia a veure amb dues coses: la primera, que quan vaig començar a escriure crítica jo tenia 31 anys i (com tothom) estava convençuda que a mi això de la crisi no em passaria (criatura!); i la segona, que en aquella època totes les crisis dels 40 que veies en escena eren d’homes, de senyors, i no només les trobava repetitives, sino que em costava molt empatitzar amb elles.
Però ara que ja tinc 45 anys i la crisi de la mitjana edat em va atropellar un parell d’anys abans de complir els 40 entenc que lis creadoris, en general, tinguin tendència a parlar i crear sobre aquesta etapa vital tan plena de canvis i sotracs, de moments de clarividència i d’altres absolutament foscos. I, ja posats, crec que va sent hora que ho convertim oficialment en un subgènere li posem nom, perquè, igual que parlem amb naturalitat de les històries d’aprenentatge o iniciació (més conegudes potser per l’anglicisme coming-of-age), que són una constant al món de les narratives, crec que necessitem un terme com històries de maduresa o de meitat de vida (o coming-of-middle-age, tot sona millor en anglès) per intentar treure-lis les connotacions negatives que té la paraula crisi i ja de pas, avisar a totes les persones menors de 40 que potser se les poden estalviar, de moment (i no els passi com a mi).
Tot això per dir que vaig empatitzar molt i des de ben aviat amb Jolgorio, potser perquè l’Alicia Reyero i jo som gairebé de la mateixa quinta (ella nascuda al 82, jo al 81) o potser perquè totes dues som dones i, malgrat no tenir gairebé res més en comú, la nostra manera d’afrontar aquest suposat punt central de la vida té força similituds.
A Jolgorio, l’Alícia (que ha comptat amb l’ofici i l’experiència de la Lali Álvarez, una altra companya de generació, com a dramaturga i directora de la peça) fa una repassada no només a alguns moments importants de la seva vida fins ara, sinó també a d’altres viscuts per les seves predecessores a la família (besàvia, revesàvia…) i també a d’altres que, amb sort, passaran en un futur somniat mentre, pel camí, ens convida a celebrar la vida i a recordar als que ja no hi son (jo vaig plorar a cor que vols en molts moments, és cert que estic passant un dol, però ja us asseguro que no vaig ser l’única, feu amb aquesta informació el que considereu).
La posada en escena va en la línia del que promet el títol, una festa, per tant, no hi ha escenari, sino una tarima al centre i caixes de cartró repartides per tot l’espai; ni butaques (tot i que el públic poc seure en tarimes laterals o al terra si vol); i se’ns convida a una beguda per poder brindar i celebrar. De fet, la idea i la disposició em va recordar a un altre muntatge de la Lali de fa ja uns quants anys, Barcelona (contra la paret). Al centre, Alícia Reyero ens hipnotitza amb el seu carisma i la seva personalitat magnètica des del moment que entrem a la sala i la trobem ballant com si ningú no la mirés sobre la tarima central. La música, la il·luminació i els objectes que aniran sortint de les caixes per explicar-nos les diferents històries arrodoneixen l’experiència.
Si alguna cosa he après en tots aquests anys és que fer-se gran implica mirar enrere per poder seguir avançant. A Jolgorio, l’Alicia Reyero posa paraules i emocions a una experiència, la de fer anys, que un dia descobreixes que, malgrat hauria de ser sempre alegre, en realitat és agredolça, perquè cada any que passa guanyes coses, però també en perds. Des d’aquesta festa de tots els seus aniversaris, Reyero ens comparteix la seva fòrmula per no rendir-se: ballar i estimar. Què voleu que us digui, jo li compro.
Jolgorio, la festa de tots els meus aniversaris
Un projecte d’Alicia Reyero amb Lali Álvarez. Dramatúrgia i direcció: Lali Álvarez Garriga. Intèrpret: Alicia Reyero. Assessoria de moviment: Ariadna Peya. Espai sonor: Edurne Arizu. Il·luminació: Anna Espunya i Juárez. Assessoria de treball amb objectes: Ilona Muñoz. Vestuari: Berta Riera. Confecció: Ana Gárate. Producció executiva: Lola Armadàs. Assistent de producció: Carol Ibars i Consuelo Cerda. Fotografia: Noemí Elias @beigott i Guillem Pacheco. Disseny gràfic: Òscar Peix. Agraïments: Maria Rosales, Isak Férriz, La Virgueria, Coincidències. Amb el suport de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC), La Bonne i cerveses Montseny. Aquest projecte ha rebut una beca de creació artística, recerca i innovació de la Generalitat de Catalunya. Espectacle seleccionat a través de la 6a convocatòria de Textos i Projectes d’OTB.
Data: 22-10-2026. Sala: Teatre Eòlia. Fotografia: Noemí Elias.