Barcelona (contra la paret)

Després de convèncer públic i crítica amb el seu darrer espectacle (Ragazzo va guanyar els Premis de la Crítica a Millor espectacle per a joves i Millor actor revelació, a més de convertir-se en una de les obres més recomanades per tothom), Lali Álvarez mira la seva pròpia ciutat amb els ulls que va mirar l’incident de l’activista italià Carlo Giuliani.

I el que veu no li agrada. La Barcelona que descriu Lali Álvarez al seu text és la que hi ha a l’altra banda de l’aparador turístic i mediàtic. Una Barcelona amb més casos de brutalitat i assetjament policial dels que ens podríem imaginar, que exerceix el seu poder d’una manera fosca, poc ètica i en molts casos preocupant.

La dramatúrgia cita de passada molts casos, noms i temes que han aparegut a les pàgines dels diaris els darrers anys, des d’Ester Quintana a Andrés Benítez, des del CIE a les execucions immobiliàries, però decideix fer protagonistes a dos dels acusats pel cas 4F (que va saltar a l’actualitat gràcies al documental Ciutat Morta) i una  de les del Cas Pandora. En primera persona, i des d’una òptica íntima i personal, aquests tres personatges ens narren com és acabar atrapat en un sistema que et creu i et vol culpable. Com és que et tanquin a la presó quan, literalment, tu no has fet res. Com és que et fallin totes les salvaguardes i com sembla que explicar-ho o no sigui ben bé igual perquè aquest sistema en surt beneficiat en qualsevol dels dos casos.

El muntatge funciona bé en la distància curta, les interpretacions de Clara GarcésDavid TeixidóSònia Espinosa són emocionants, intenses i carregades de veritat. La distribució del públic a un espai obert que representa un bar permet que els actors es passegin a un pam de nosaltres. Però el text té el problema de predicar al convers. Es centra molt en les experiències personals, transmet perfectament la por, la ràbia, l’angoixa o la perplexitat, però molt poc en el context, de manera que si el públic no té un coneixement previ dels fets que es relaten li pot arribar a costar una mica entendre el que passa. D’altra banda, Barcelona (contra la paret) té un discurs clar i sense matisos i no se n’amaga. Algú podria considerar-lo demagògic, i en alguns casos ho és.

Cal aplaudir la valentia de Lali Álvarez, que ha decidit afrontar els problemes de l’aquí i l’ara de la ciutat en què viu i mostrar-los de manera crua i directa, sense anestèsia. Barcelona (contra la paret) és un mirall on la ciutat guapa no surt gaire afavorida però, com els mateixos personatges acaben admetent, els que hi vivim no podem evitar estimar-la. Potser el que cal és que fem quelcom per canviar-la.

 

Barcelona (contra la paret)

Autor: Lali Álvarez. Ajudant de direcció: Irene Vicente. Repartiment: Clara Garcés, David Teixidó i Sònia Espinosa. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Producció: LAPùBLICA.

Sala: Antic Teatre. Data: 21/09/2016.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.