Tot i que normalment escric les meves entrades en l’ordre cronològic en què veig els espectacles, permeteu-me que en el cas de la trilogia de l’Agrupación Señor Serrano que hem pogut gaudir el darrer cap de setmana al Teatre Lliure faci una mica de trampa. Per motius d’horaris (perquè no volia veure-les totes tres el mateix dia sino d’una en una; no m’agrada la bulímia teatral) l’ordre de visionat va ser: A house in Asia, BBBB i Katastrophe. Però tinc la sensació que el meu discurs serà molt més coherent si parlo d’elles en l’ordre en què van ser creades i concebudes que és, precisament, l’invers.
Així que, sense més, comencem per Katastrophe, estrenada al març de 2011 a Perpinyà. El cert és que, tot i que em fa una ràbia increïble no haver descobert Agrupación Señor Serrano fins el darrer Grec amb Birdie, la programació triple del Lliure m’ha proporcionat un plaer rar i inesperat: veure l’evolució d’uns artistes i un llenguatge en 72 hores. Com en un d’aquells documentals de plantes on es veu passar les estacions de l’any a ritme vertiginós, he pogut veure i tenir una idea dels impulsos creatius, les idees de fons i les obsessions d’Àlex Serrano, Pau Palacios i els seus.
A Katastrophe veiem moltes coses que són marca de la casa: la metàfora com a llenguatge, la utilització de càmeres en directe, la música electrònica (per cert, si us flipa tant com a mi la seva música feu clic aquí), l’humor i la ironia… Però també en veiem algunes altres que, de mica en mica, aniran desapareixent dels seus espectacles (crec que amb bon criteri): els trucs de química, el protagonisme dels creadors (que no només són manipuladors i realitzadors sinó que destaquen com a intèrprets) i, per sobre de tot, la narració clàssica.
Katastrophe té plantejament, nus i desenllaç i ens explica una història lineal, la història de la humanitat, amb la característica que en aquesta narració els homes són ossets de goma. Aparentment fràgils i innocents, superats per les circumstàncies de la natura, però carregats de mala baba i prejudicis, i addictes al capitalisme. Com nosaltres, vaja.
El muntatge té un ritme menys fluid que els altres que vaig veure, però pot ser que en part això estigués causat per un problema tècnic que va sorgir a l’inici (l’ordinador s’entestava a no funcionar malgrat els esforços de Jordi Soler, coses del directe) i que va posar una mica nerviosos a tots els intèrprets.
Malgrat tot, Katastrophe és un bon muntatge, intel·ligent, provocador i divertit que, per sobre de tot, posa les bases del que vindrà. Molts pocs artistes poden presumir de tenir un llenguatge propi i inconfusible. Agrupación Señor Serrano és un d’ells i, en aquest context, Katastrophe és com l’ABC, imprescindible per apreciar-ne realment l’evolució.