Si penseu anar a veure Aquella nit, paga la pena arribar una mica d’hora a La Villarroel i entrar a la sala per ambientar-vos. Un cop dins podreu gaudir d’una selecció dels millors artistes que ha donat el pop a Escòcia, des de Texas a Garbage, i d’algunes anècdotes sobre els temes que sonen, que apareixen a la pantalla de l’escenari. Al cap i a la fi, el muntatge del dramaturg escocès David Greig, dirigit per David Selvas, és «una obra de teatre amb cançons», cançons pop per ser més exactes, i transcorre la nit del solstici d’estiu a Edimburg, val la pena posar context.
Però no cal confondre’s, Aquella nit no és un musical, malgrat que, sobretot a la primera part de l’espectacle, hi ha cançons que fan avançar la trama, i tampoc no és una història sobre la crisi dels 40, malgrat que hi ha un aniversari i una crisi existencial relacionats amb aquesta xifra màgica. Aquella nit és, per sobre de tot, i malgrat que al principi el text sembla voler distanciar-se d’aquesta idea, una comèdia romàntica amb tots els elements típics i tòpics d’aquest gènere, que Greig explota sense manies.
L’acció transcorre en dues nits consecutives durant les quals la parella improbable formada per una advocada de divorcis i un pinxo que es dedica a activitats il·legals es coneixen a una vinacoteca i passen tot un dia de vi i roses mentre, sorpresa, s’enamoren.
En escena, trobem Ivan Massagué (que els espectadors de TV3 coneixeran per la seva participació a la sèrie d’èxit Benvinguts a la família), amb un paper de perdedor que li va com anell el dit, i Marta Bayarri, que no només interpreta l’advocada sinó tots els personatges secundaris que la parella es va trobant al llarg de les seves aventures, i que és, sens dubte, el plat fort de la funció. La seva naturalitat, la seva llum i la seva capacitat per connectar amb el públic són impressionants i aporta aquella dosi de màgia imprescindible que precisa aquest gènere per esdevenir creïble. Els acompanyen els músics Aurora Bauzà i Pere Jou, que no només participen a les cançons pròpiament dites sinó que creen un espai sonor constant que dona personalitat al muntatge.
Per la seva part, la posada en escena de Selvas és senzilla però eficaç, amb pocs elements escenogràfics i molt centrada en la feina interpretativa, en un text que trenca constantment la quarta paret i canvia d’espai sense descans.
Aquella nit és el que és i no intenta ser una altra cosa. La típica comèdia romàntica que perpetua rols de gènere, promou la creença que el destí de les persones és trobar parella (heterosexual) i tenir fills i, sobretot, insisteix un cop més en aquesta idea tan tòxica que és l’amor romàntic. Un gènere conegut i mil vegades explorat que no busca res més que l’entreteniment i l’evasió i que, quan es fa bé, com és aquest cas, ho aconsegueix.