Confesso que no he llegit La infanticida. De fet, no he llegit mai Caterina Albert (àlies Víctor Català, pseudònim que va abraçar precisament després de presentar La infanticida als Jocs Florals i que el fet que fos escrit per una dona generés un gran escàndol), no me’n sento orgullosa, però hi ha milers d’autores que no he llegit, cadascú arriba a on arriba i, quan parlem de cultura, sempre he trobat ridícul flagel·lar-se per totes les coses que no hem vist, escoltat o llegit. Fem el que podem amb el temps que tenim i omplim els buits de la millor manera possible.
Per exemple, anant al teatre. I la veritat és que el que vaig veure a la Sala Atrium em va fascinar.
Infanticida explica en primera persona la història d’una noia de poble que viu amb el seu pare, a qui té autèntic terror, i els seus germans a un molí. Un bon dia, coneix i s’enamora d’un noi de casa bona amb qui té una aventura fins que es queda embarassada. El noi l’abandona i ella es veu obligada a amagar l’embaràs i, finalment, matar la criatura (no crideu spoiler, que el títol és prou evident…). Al text, Caterina Albert mostra amb intel·ligència i tendresa la violència d’una societat patriarcal que només concep les dones com a criades i objectes de plaer. La mirada lúcida d’Albert fa que el relat soni tristament modern, la constatació que els temps canvien lents, però també que Albert era una dona avançada a la seva època. La Nela, la seva protagonista, és una dona innocent i ingènua, sensible i apassionada, que està profundament indefensa davant d’un món que la maltracta sense pietat.
Marc Angelet signa la direcció d’aquest muntatge, que converteix el monòleg de la protagonista en una òpera electrònica (també en podríem dir musical) composta per Clara Peya i amb dramatúrgia de Marc Rosich. L’acció avança més o menys fins els nostres dies i es situa al que sembla la sala d’interrogatoris de la policia, on entenem que la Nela està declarant després del seu crim. Neus Pàmies, que la interpreta, s’enfronta així al repte de sostenir ella sola aquesta proposta mentre transita per un ventall d’emocions intenses i contradictòries: terror, amor, desig, ràbia, frustració, tristesa… I ho fa amb entrega i veritat, amb intensitat i precisió, amb una veu preciosa i una dicció magnífica que ens permet seguir el text sense problemes. A un pam del públic i mirant-nos als ulls. Una feina magnífica que no admet falsedat ni error.
L’acompanya a escena Gerard Marsal, que toca el piano i la resta d’instruments electrònics, i unes magnífiques projeccions de Felipe Cifuentes que no només encaixen perfectament amb la història sinó també amb l’escenografia minimalista, però totalment eficaç, de Laura Clos.
Així, Infanticida és un espectacle rodó en la forma i en el fons, un relat sobre la violència patriarcal amb una posada en escena, una interpretació i una música magnífiques. Una història que encongeix el cor i emociona. Una joia que hauria d’omplir cada nit la Sala Atrium.