L’Assajar és de covards és una mica com l’arròs a la cassola que feia la meva mare: sempre li quedava boníssim, però hi havia dies que, pel que fos, esdevenia menjar dels déus, un petit miracle gastronòmic sorgit d’una mena de màgia alquímica.
I això va passar dilluns passar a l’Assajar titulat #quevienenloscomunistaspollo que va saltar una espurna de màgia que va convertir la nit en una d’aquelles que recordarem molt de temps (i sí, estic d’acord que, amb aquest títol, era obvi que res no podia sortir malament).
El dresscode de la nit ja convidava a la rebel·lia (ingredient imprescindible del bon teatre). La idea era “vestir” amb tots aquells logotips que posen tan nerviosets als feixistes de v0x: antifeixisme, comunisme, anarquisme, feminisme, gaisper (el fantasmet que els mateixos feixistes han llançat a la fama i que representa el col·lectiu LGBTI), tots aquests “enemics del Pàtria” estaven representats en forma de logotip a la roba de les staffes i sobre la barra de l’entrada perquè tots poguéssim triar els que més ens representessin.
El segon ingredient del cocktail explosiu va ser la presència, per primera vegada des de la darrera gala, de l’equip al complet: Pili/Mili, Mary Jane, Peggy Sue, CJ i Cejotilla (és a dir: Raquel Loscos/Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer i Blanca Garcia Lladó). I aquest fet, que pot semblar anecdòtic, no ho és gens, perquè Assajar és de covards és, en essència, l’energia que projecten aquestes persones. I quan estan juntes son literalment invencibles, la complicitat i l’amor que es tenen traspua absolutament tot el que fan i tot el que passa, i genera una sensació concreta difícil de descriure però absolutament màgica.
Així les coses el que va passar des del moment en que Mary Jane, Peggy Sue i Cejotilla van sortir a obrir la porta fins al We are the World, we are the Children, van ser dues hores de riures i moments memorables.
La directora de la nit va ser Marta Aran (La noia de la làmpada, Els dies mentits) que va donar forma a dos textos ben diferents. El primer, de Fèlix Casanellas, titulat Respecto al centro real, ens mostrava una distòpia en la que les màquines han assolit la consciència i el poder i, una d’elles, decideix deixar de ser “perfecta” i començar a fer “rosquillas bizcas”. L’espai escènic, presidit per una xarranca on es movien les intèrprets de la nit Javiera Valenzuela i Laura Martuscelli, acompanyades de Rocío Manzano, representava amb encert la quadriculació de les màquines. I la vis còmica de totes tres van fer la resta.
El segon text, d’Eric Martínez, titulat Cromosomes, tenia lloc a un llit, que Aran va dibuixar a la paret amb cinta perquè les intèrprets quedessin dempeus, i estava a mig camí entre la comèdia i la pel·lícula de terror. Un cop més, Valenzuela i Martuscelli van regalar-nos moments de gran encert interpretatiu i, així, vam arribar a la pausa.
Després d’aquesta, va tenir lloc el concert de Dragão Mágico, una one night band formada per Rodrigo Hurtando Leches, Esté Ishtico Follet i Héctor González Belmonte que tocaven violí, guitarra i contrabaix i ens van regalar una versió del Pokerface de Lady Gaga en versió jazz, una altra de Baby One More Time, de Britney Spears i encara van tenir temps per una bossa nova i alguna cosa més.
Després del concert van arribar les relectures dels textos que Marta Aran va dirigir en directe fent zapping amb els valents (que van donar-ho tot) i demanant-los interpretar en clau de western, musical o telenovel·la.
I per acabar, com sempre, We are the World, we are the Children i agenda a la mà per apuntar que el 3 de juny és el darrer Assajar de la temporada abans de la Gala!!
Si encara no heu vingut enguany, no sé a què esteu esperant 😉