Assassinat a Atrium Viladecans

Des del moment en què es va anunciar, Assassinat es va convertir en l’esdeveniment “teatrero” del moment. Hi havia la sensació, podríem dir la convicció, que seria quelcom important, digne de veure i explicar. Hi havia espectació, hi havia ganes i amenaces per Twitter d’assassinar a qualsevol a qui se li acudís fer un spoiler als que hi anàvem diumenge.Per sort, tot va estar a l’alçada de les espectatives i és que Assassinat va ser talment el que ens havien promès: un experiment original i divertit, una festa d’aniversari de luxe per a Atrium Viladecans i un punt de trobada per a “teatreros” d’arreu que ens vam desplaçar (i, fins i tot, desvirtualitzar!) amb tant bona excusa.

Com ja sabreu tots, el muntatge estava plantejat com una novel·la negra estil “qui l’ha matat”. La primera part tenia lloc al poliesportiu on es presentaven els personatges i apareixia l’obligat cadàver. A partir d’aquest moment el públic es dividia en tres grups i procedia a presenciar en tres espais ben diferents els esdeveniments previs a la mort. Al final, tothom es tornava a reunir al poliesportiu per mirar de trobar el culpable. I no, jo no la vaig encertar (el meu marit sí, però).

Val a dir que Assassinat no era un muntatge fàcil des del punt de vista tècnic. Els diferents ambients (poliesportiu, piscina, pista descoberta de pàdel i teatre) i la necessària coordinació entre els tres espectacles simultanis que es desenvolupaven tres vegades cadascun es podrien definir com el malson perfecte de qualsevol regidor. I, tanmateix, la cosa va anar perfectament rodada. La feina dels tècnics, de la gent de darrere, no acostuma a mencionar-se (excepte quan fan alguna cosa malament). Així ha de ser, ells no són els protagonistes. Però en aquest cas, el reconeixement a la seva feina ha de ser públic. Un deu per a ells.

D’altra banda també cal felicitar els actors que no van donar mostres de fatiga en la reiteració dels fragments. Tan era si els veies en primer, segon o tercer lloc. Ho van donar tot.

En quant als textos, jo em quedo amb els de la Cristina Clemente i la Blanca Bardagil. Del de la primera em va agradar l’enfoc i el monòleg interior de la protagonista. Del de la segona em van agradar els personatges, ben perfilats malgrat la brevetat del fragment, i els seus crims perfectes.

Assassinat va ser una aposta per l’originalitat i el talent, i jo la vaig gaudir molt.

Assassinat a Atrium Viladecans – *PiscinEROs (Piscina) – Autor: Sergi Belbel. Direcció: Israel Solà. Repartiment: Jose Pedro García, Francesc Ferrer, Edu Gibert, Concha Milla, grup d’aquagym i nedadors. – *Happy Birthday (Sala Petita) – Autora i directora: Blanca Bardagil. Repartiment: Marta Domingo, Pablo Lammers, Laia Pastor i Alícia Puertas. – *La vida no es guanya, es perd (Pista de Pàdel) – Autora i directora: Cristina Clemente. Repartiment: Clara Cols, Muguet Franc, Àlex Guix i Dani Ventosa. – *Poliesportiu – Director: Jordi Casanovas. Repartiment: Alba Florejachs, Sergio Matamala, Toni Mazón, equip de bàsquet i equip Creu Roja. Sala: Atrium Viladecans. Data: 7/04/13.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.