Imagina el següent: un dia et lleves al matí molt preocupada perquè estàs embarassada i no estàs convençuda que la teva parella sigui la persona idònia per a portar un nen al món. Aquest mateix dia te’n vas a dormir sabent que la teva parella és un etarra. I ara què?
Doncs ara comença una esbojarrada comèdia de malentesos signada pel sempre eficaç Jordi Galceran.
-I la burundanga? -preguntarà algú.
Bé, la burundanga és un altre nom per l’escopolamina, una substància que, entre d’altres efectes, en provoca dos de ben interessants per a lladres, segrestadors, violadors i parelles angoixades: obliga a dir la veritat i, un cop fet això, et fa oblidar l’incident. Pràctic, oi?
D’això va l’obra, de secrets inconfessables que afloren a la llum i terroristes en hores baixes incapaços de fer bé la feina. I funciona. Durant l’hora i mitja llarga que dura es riu de gust.
Que els terroristes siguin etarres li dóna aquell extra de proximitat que sempre ajuda i, la veritat, fer conya sobre els últims temps de la banda terrorista és un exercici d’allò més sa. Aquests etarres ja no fan por, més aviat fan llàstima, i tot plegat resulta d’allò més divertit.
Les interpretacions són correctes, tot i que als actors els va costar una mica escalfar-se i els primers minuts van resultar fluixos, però de seguida la cosa va agafar ritme, sobretot gràcies a un text que no decau en cap moment i una direcció que el reforça a la perfecció.
Em va agradar molt en Carles Canut, actor veterà i generós que va repartir joc en el seu paper de segrestat setciències. També vaig gaudir molt amb la Roser Blanch, l’embarassada angoixada, que pateix (i ens fa riure) durant els noranta minuts sense deixar de ser creïble ni un moment.
L’obra es va estrenar a la Sala FlyHard (que encara no he visitat) i constitueix (si no vaig errada) la primera col·laboració del Galceran i el Casanovas.
Esperem que no sigui l’última.