Darrerament no vaig gaire al dia amb el blog, m’haureu de perdonar. Per motius personals que no venen al cas estic reduint el ritme i aquest final de temporada hi haurà menys actualitzacions i menys activitat en general. Però molt malament han d’anar les coses perquè em perdi un dels meus festivals predilectes de l’any, el Festival Píndoles, la cita anual, ja tradició, que dona la benvinguda a l’estiu amb microteatre i bon ambient des de fa ja 5 anys. Una injecció de bon rotllo en tota regla.
Com l’any passat, la cita, que enguany va ser els dies 7, 8 i 9 de juny, va tenir lloc al Castell de Montjuïc, un entorn molt interessant com escenari però que TMB s’entesta a posar complicat per a tots aquells que no tenim vehicle privat. Des d’aquí una crida: gestors de TMB, milloreu el servei de transport públic a la muntanya de Montjuïc, si us plau!
Dit això, el festival en si va funcionar com la seda: puntualitat anglesa, organització impecable i bon tracte en tot moment. Si per una cosa destaca el Píndoles és per aquella tranquilitat de que tot anirà sempre com està previst i això s’ha de celebrar i agrair. En aquesta edició vam poder gaudir de 20 propostes diferents en la secció “oficial” més 9 propostes fora de concurs agrupades a la proposta Píndoles Off.
El Píndoles Off va consistir en espectacles de teatre lambe-lambe. No patiu si no us sona el nom, jo tampoc no sabia què volia dir fins que ho vaig veure. El lambe-lambe és un tipus de teatre d’orígen brasiler que consisteix en espectacles de 5 minuts o menys que es desenvolupen dins de caixes escéniques per a un únic espectador. Son propostes en miniatura que es gaudeixen amb auriculars i observant per un forat el que succeix dins de la caixa. Teatre d’objectes i ombres on les mans son les intèrprets i que sorprenen per la seva creativitat i capacitat de crear ambients i històries d’una forma senzilla però, alhora, potent. Si mai en teniu ocasió, us recomano que ho proveu!
En la secció “oficial” de divendres vam gaudir de set propostes:
- Casa: A la torre del Castell de Montjuïc vam conèixer tres persones migrants de tres époques diferents: una dona espanyola que marxa a Argentina fugint de la dura vida de les fàbriques i en busca d’una mica de llibertat, un nen republicà que arriba a Rússia amb altres nens fugint de la Guerra Civil i una persona d’Àfrica que arriba a Europa buscant un entorn menys hostil. Un text interessant on va destacar la feina de l’actor Víctor Vela, que ens va deixar amb ganes de conèixer més el seu personatge.
- Guardar la roba: La guanyadora del premi del públic ens va presentar dos personatges molt diferents que es troben de nit a una bugaderia. Ella és una cambrera a la que acaben de despatxar, ell, un noi peculiar amb les butxaques plenes de monedes. Bona feina interpretativa de Martí Costa i Berta Pipó.
- Hidratica: En una font dins un pam d’aigua, l’acròbata Nicoletta Battaglia juga amb el líquid, una copa i una ampolla en un espectacle sense paraules on l’equilibri és el principal protagonista.
- Jolie: Roger Vidal va inspirar-se en una història real per crear aquest monòleg, interpretat per Sara Ruiz. La protagonista és una noia que explica les seves vivències a través d‘Instagram. Entre plats de mejar i selfies el seu relat ens transportarà a la guerra de Síria. Una proposta interessant propera al teatre documental.
- Longing for #1: Una proposta de dansa que va tenir una menció especial per part del jurat. Giulia Spattini interpreta tres personatges i la seva relació en una peça de gran bellesa estética i molta emoció.
- My heart will go on: Rosa Molina signa una història on les casualitats i l’amor son els grans protagonistes. Un relat que comença pel final per recordar-nos com de fràgil pot ser tot allò que ens sembla tan important a la vida.
- Vete a aprender África: Un muntatge senzill sobre racisme i altres prejudicis que explica la història d’una noia blanca casada amb un home negre i la reacció de la mare de la noia davant de la situació. Malgrat que la intenció era bona, la proposta tenia alguns problemes de dramatúrgia i posada en escena.
Dissabte va comptar també amb set propostes:
- La noia de la benzinera: Una de les guanyadores del concurs. Aina de Cos escriu i dirigeix la història d’una noia que surt de festa i acaba patint una agressió sexual. Un text potent i ben confegit arrodonit per les impecables interpretacions de Lucía Sánchez Cervera i Neus Cortès. Una feina colpidora malgrat la seva curta durada.
- Margarita: Una altra de les guanyadores del concurs. Margarita és un monòleg escrit i interpretat per Irene Minovas amb direcció d’Héctor Rull que em va fer riure com feia temps que no em passava. La història fa un retrat cru de les urbanites precàries del segle XXI, explotades a la feina i tan esgotades al vespre que acabem demanant un Glovo per sentir-nos una mica menys fracassades. Humor i crítica, quina gran combinació.
- Mentrestant tu i jo què fèiem: Una mare i la seva filla embarasada comparteixen uns dies juntes. La mare vol cuidar la filla, però a la filla li sembla que és ella qui ha de cuidar de la mare. Un text surrealista i en moments desconcertant sobre la maternitat.
- Quan cau: Una altra proposta de dansa protagonitzada per dues dones que juguen amb el so, les paraules i els seus cossos.
- Swingabadi Cinetunes: Una proposta simpàtica i sense pretensions en la que un músic ens convida a posar banda sonora a curts de dibuixos animats de principis de segle.
- Tot inclòs: La tercera i molt mereixedora guanyadora del premi del jurat. Una parella catalana de classe mitjana veu interrompudes les seves vacances a un resort per una d’aquelles imatges que només veiem a les notícies. Una crítica despietada de la hipocresia i la manca de solidaritat d’Occident davant els conflictes fora de les seves fronteres, que parla clar i ens posa davant d’un mirall incòmode sense renunciar a l’humor i la ironia més fina. Magnífiques interpretacions d’Ester Cort i José Pedro García Balada.
- Veus…: Josep Maria Ribaudí, que potser uns quants coneixereu com en Kabrota, s’estrena com a dramaturg amb aquesta peça dirigida per Marc Torrecillas i interpretada per Marc Barbena. Un monòleg fosc amb notes shakespirianes sobre un home que ho ha perdut tot.
I malgrat que, com haureu pogut comprovar, totes les guanyadores del festival es van veure dissabte, diumenge també va posar-ho difícil al jurat amb les seves sis propostes:
- Bèsties d’educació primària: Com Vete a aprender África aquest és un text amb bones intencions, que posa sobre la taula la gestió de la diversitat a les aules però que, malauradament, tenia problemes de dramatúrgia i posada en escena que feien que no acabés de funcionar.
- Com si et tingués al costat: Una història de ciència ficció signada per Sadurní Vergés que ens presenta a una astronauta amb problemes a molts kilòmetres de casa, que parla amb la seva parella, que és a la Terra. L’interpretació de Laura López va omplir-me els ulls de llàgrimes.
- Febre viral: Monòleg irregular que comença com a crítica a la societat de la imatge i les xarxes socials però que deriva cap a temes més seriosos. Malauradament, la combinació queda una mica estranya i acaba pecant de sensacionalista.
- Nos hacemos un Ibsen?: Una de les meves preferides del festival. Tres amigues es troben un vespre perquè una d’elles té una notícia que donar. Cap d’elles és feliç a la seva vida i el cop de porta de la Nora a Casa de nines ressona en l’ambient. Humor i sororitat en vena. Vaig enamorar-me de les tres intèrprets, Olga Goded, Alda Lozano i Conchita Piña, i dels seus personatges.
- Petjades: Segurament la proposta més emotiva del festival. Una història sense paraules, només amb música de violoncel, on viatgem a l’Europa de la Segona Guerra Mundial i compartim el dolor d’una família. Una peça que va trobar en l’entorn del castell el seu millor còmplice i que va guanyar el premi de la residència d’artistes Cal Gras d’Avinyó.
- Puces Cirkus Moner: Una proposta familiar i simpàtica que té en el carisme i l’ofici de Teia Moner la seva principal virtut.
Com cada any, les propostes guanyadores han fet la Gira Píndoles per Barcelona al Teatre Tantarantana, la Sala Flyhard i el Maldà, però el Festival Píndoles no acaba aquí sino que es pot trobar durant tot l’any en diferents punts del territori en la seva modalitat de Gira. Si voleu estar al dia, visiteu la seva pàgina web: pindoles.com.
Fins l’any que ve!!