Instrumental

Vaig llegir el llibre de James Rhodes farà cosa d’un any, potser menys. El tenia a la pila de pendents pràcticament des que el van publicar perquè tothom que el llegia el recomanava. De fet, Instrumental és un d’aquells llibres que tota editorial mataria per tenir, el llibre que creix pel boca-orella, que trionfa sense que calgui una costosa campanya de màrqueting, que triomfa perquè és bo, perquè és pertinent, perquè interessa, perquè emociona, perquè connecta amb els lectors.

A mi també em va passar. Instrumental, el llibre, és la història d’un supervivent narrada amb una honestedad brutal. Una història en la que el protagonista no s’amaga de res, ni dels seus encerts ni dels seus errors. Rhodes es defineix a les primeres planes com: «Soy un imbécil vanidoso, egocéntrico, superficial, narcisista, manipulador, degenerado, pelota, quejica, lleno de carencias, con tendencia al exceso, agresivo, frío y autodestructivo». I és precisament per aquest motiu que te’l creus i que l’estimes, perquè no és un heroi, perquè no amaga que la condició de víctima i posterior supervivent l’ha deixat fet una merda, no t’explica que tot passa i que les persones superen els abusos sexuals a la infància, al contrari, t’explica que les persones sobreviuen, cusen les peces de la millor manera possible i s’acostumen a viure amb les cicatrius. Totes ens podem identificar amb James Rhodes perquè totes tenim ferides més o menys profundes que ens han (de)format d’alguna manera i, per mi, aquest és el secret d’Instrumental que posa sobre la taula un tema que encara avui és tabú, com són els abusos sexuals en la infància i, alhora, esdevé universal en la seva reivindicació de la supervivència imperfecta.

El text del llibre és extremadament potent i per això tenia moltes ganes de veure’l sobre l’escenari, de deixar-me atrapar novament per les paraules de Rhodes, de fer el viatge amb ell i perdre’m-hi. Però la posada en escena no m’ho va permetre.

Iván Morales, que signa la direcció i la dramatúrgia, aposta per un monòleg on la paraula esdevé un element més, però no el protagonista. L’escenari l’ocupen diferents taules de so, seqüenciadors, un tocadisc, focus i un festival de cables per connectar-ho tot. Quim Àvila, protagonista de la peça, és el responsable de manegar-ho tot. La seva feina no consisteix únicament en posar el cos i l’ànima en el text, sino que, a cada escena, i de vegades durant l’escena, ha d’encendre i apagar, estar pendent del volum de la música, la posició dels elements i tot un seguit de coses que, en el fons, el distreuen i ens distreuen del més important, que és el text. Com si, tot plegat, hagués de quedar molt clar que darrera d’aquesta peça hi ha un director que ha tingut un munt d’idees que han de quedar reflectides en l’escenari. Aquella dita del «menys és més» no té espai.

I és una llàstima, perquè Quim Àvila és un intèrpret com n’hi ha pocs al panorama. Els que hem tingut el plaer de gaudir-lo a Ricard de 3r, In Memoriam o El temps que estiguem junts sabem que té una sensibilitat especial a l’hora d’encarnar personatges i que segurament era l’única persona capaç de donar vida a Rhodes amb tots els matisos necessaris. Però quan la interpretació actoral s’ha de supeditar en tot moment a un ritme mecànic (una peça de música amb la que cal quadrar cada paraula, un compte enrere de 20 minuts innecessari per crear tensió sobre una incògnita inexistent…) l’emoció pateix, per molt bona feina que faci Àvila, que la fa en tot moment i que cal aplaudir.

En general, quan parlem de direcció, sóc partidària de que «se consiga el efecto sin que se note el cuidado». La direcció ha de notar-se, però no ha de fer-se protagonista, excepte quan la obra és personal i el fet que el director estigui present té un sentit dramàtic o dramatúrgic. Penso que a Instrumental no era el cas. Perquè la història és prou potent, perquè la denúncia dels abusos sexuals a menors és prou important, així com la reivindicació personal dels supervivents encarnada en la figura de Rhodes. De fet, durant la funció era obvi que molta gent estava connectant amb el que s’explicava. Les llàgrimes i les expresions dels seus rostres, evidents perquè els llums de sala s’encenen en diverses ocasions, n’eren la prova. Però penso que el mèrit d’això pertany exclusivament a la història, no al muntatge.

Instrumental
Basat en el llibre homònim de James Rhodes. Dramatúrgia i direcció: Iván Morales. Intèrpret: Quim Àvila. Escenografia: Judit Colomer. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Jordi Busquets. Moviment: Carla Tovias. Ajudants de direcció: Paula Ribó i Carla Tovias. I els equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure.
Sala: Espai Lliure. Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 21/06/2019. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.