Una altra moda teatral ben en voga és el teatre fora del teatre i, de nou, el Grec no es va quedar al marge de la tendència i va decidir programar una obra al Museu d’Arqueologia de Catalunya. En aquest cas, la tria no hauria pogut ser millor. A banda que la distribució de l’espai va ser excel·lent (la visibilitat i la comoditat eren bones des de tots els punts, cosa que no sempre passa en aquests casos), l’espai s’ajustava a la història com un guant i aportava una variable més al joc que proposava Digue’m la veritat.

I és que el text de Pablo Ley comença com una obra convencional però evoluciona fins a esdevenir un fascinant joc de miralls que juga amb l’espectador i amb el concepte que rau en el fons de tota obra de teatre: què és veritat? Tots sabem que el teatre és convenció i falsedat (una falsedat acceptada) però, alhora, el teatre conté en la seva ànima la veritat més absoluta. Les regles del joc estan establertes d’antuvi però, què passa quan enmig d’una obra es trenquen les regles i la convenció? Com podem arribar a saber què és i què no és veritat? I, el més important, ens cal saber-ho?

Digue’m la veritat és un text complex (que no complicat) amb un toc força intel·lectual. Un caramel per a qualsevol persona curiosa, d’aquelles que col·leccionen dades només pel gust de saber-les. Jo vaig gaudir moltíssim de la primera part, carregada de dades antropològiques i sociològiques sobre civilitzacions antigues, però vaig gaudir encara més de la segona part, quan el joc ja és obert, s’ha trencat la quarta paret i els espectadors esdevenen còmplices necessaris del relat.

Un grup d’actors molt sincronitzat i generós feia que la seva feina semblés fácil (no ho era gens, creieu-me) i treballaven amb una naturalitat i precisió que em van fascinar. La posada en escena, que aprofitava al màxim l’espai, era un clar exemple de com s’ha de plantejar un escenari a tres bandes sense que cap grada tingui la sensació que s’està perdent alguna cosa.

Digue’m la veritat et deixa amb el cervell a mil per hora i un somriure als llavis. Una història diferent i amb un plantejament perillós que crec que aconsegueix mantenir l’atenció del públic per a portar la seva premissa fins les darreres conseqüències. I ho aconsegueix amb escreix.

Digue’m la veritat – Autor: Pablo Ley. Director: Josep Galindo. Repartiment: Tasio Acezat, Cristina Blanco Aloy, Rai Borrell, Sonia Espinosa, Eugènia Manzanares, Kathy Sey i Toni Soldevila. Sala: Museu d’Arqueologia de Catalunya. Data: 15/07/2015. Fotografia: (c) Ima Garmendia.