Feia molt de temps que no plorava tant i de tan endins com amb El metge de Lampedusa.

A l’Espai Lliure, amb un Xicu Masó que converteix en fàcil el repte de sostenir un monòleg sobre un tema tan i tan dur i en un espai que vol semblar un ambulatori, el relat del metge Pietro Bartolo, el metge que tracta tots aquells que arriben a les platges de Lampedusa amb embarcacions precàries i perilloses fugint de la guerra i la misèria, el mateix que examina tots els cadàvers dels qui no arriben, sona alt i clar fins travessar-nos el cor.

El metge de Lampedusa se sosté sobre tres puntals: una història que desarma per la seva humanitat, la seva crueltat i la seva violència; un actor disposat a transitar-la amb el cor a la mà a cada funció i una adaptació magistral d’Anna Maria Ricart (que mai no falla), que sap com mantenir el ritme del relat per deixar-nos temps per respirar entre cop de puny i cop de puny. Les dones violades (totes), els infants orfes, els homes assassinats, la decepció de l’arribada, els perills del mar, la innacció d’Europa, la crueltat humana…

El metge de Lampedusa no explica res nou, però sí ho explica com mai no ho hem sentit, des del relat humà de qui porta 26 anys convivint amb l’holocaust dels refugiats sense poder acostumar-se, sense construir un munt d’indiferència. El monòleg acaba amb un desig: que acollir es comverteixi en una malaltia infecciosa. Tan de bo.

El metge de Lampedusa