La pell escrita ens presenta un personatge que reflexiona sobre la seva vida des de la morgue, minuts després que tot hagi acabat. El que converteix en diferents les pors o els retrets vitals d’aquest personatge en qüestió és que es tracta d’una dona trans. Una dona que no pot confiar en trobar-se segura ni tan sols després de morta.

Manel Bonany ha escrit un monòleg que explora les dificultats d’aquesta dona per trobar el seu lloc al món, però que es preocupa més del que passa a fora que del que passa a dins. La protagonista ens explica la seva vida però, d’alguna manera, aconsegueix fer-ho sense ser-ne el centre, com si la seva pròpia existència, la seva essència, només existís sota la mirada aliena.

Malgrat això, Míriam Marcet fa una feina excel·lent a l’hora de donar vida i pell a aquesta dona que el que més lamenta és no haver pogut acomiadar-se del seu jove amant, del seu “nino”. En una Sala Atrium que no permet agafar distància ni cometre errors, Marcet mira als ulls de la platea i construeix un pont de complicitat amb qui la mira. Des de l’ambigüitat més absoluta i carregada d’una força ingènua, veure-la moure’s i dominar constantment l’escena va ser el millor de la nit.

Malgrat que el text podria aprofondir molt més en la seva protagonista i proposar un retrat més íntim i menys extern, La pell escrita és un monòleg interessant i ben interpretat sobre la transexualitat, un tema del qual, per sort, cada vegada es parla més sovint i més obertament.

La pell escrita

Direcció: Manel Dueso. Dramatúrgia: Manel Bonany. Intèrpret: Míriam Marcet. Coreografia: Vero Cendoya. Escenografia: Iris plot. Disseny il·luminació: Carles Borràs. Espai sonor: Bárbara Granados. Disseny de vestuari: Mercè Lucchetti. Confecció de vestuari: Rui Alves. Fotografia: Genia Badano. Producció i comunicació: Iris Plot.

Sala: Sala Atrium. Data: 04/11/2017. Fotografia: Genia Badano.