Alguns diuen que El rei Lear és el millor text de Shakespeare. Jo no m’atreveixo a dir-ho (sobretot perquè no ho puc decidir) però sí que crec que és el que millor ha suportat el pas del temps. La història del rei Lear ens parla de l’envelliment, la decrepitud, la demència i la família d’una manera que resulta totalment moderna i vigent. Elimineu corones i bufons i us trobareu amb una problemàtica que, si no heu viscut en primera persona, segur que us sona: el drama de fer-se gran i esdevenir dependent, la tragèdia de sentir-se abandonat per la família, les enveges entres germans… Tot això i molt més ho trobem a El rei Lear. Un text carregat d’emocions i de veritat.

Suposo que és per aquest motiu que Lluís Pasqual s’arrisca i es decideix per una posada en escena on la paraula (el text) és la protagonista absoluta. Sense escenografia ni artifici, els personatges de Shakespeare es mouen sobre unes plataformes que pugen i baixen per representar palaus, taules o penya-segats, rodejats d’un cor que ambienta les escenes amb la seva veu i la seva presència. Una aposta sòbria i minimalista que jo vaig trobar d’allò més adient.

També podem pensar que, quan algú té sobre l’escenari una actriu de la talla de Núria Espert, poca cosa més cal. Confesso que no havia vist mai abans aquesta dama de l’escena catalana i em temo que potser he arribat tard. Em va costar moltíssim empatitzar amb el seu retrat de Lear. D’una banda, em vaig perdre la meitat del text. Asseguda a la darrera fila, la seva veu m’arribava molt dèbil i, tot sovint, es barrejava amb la música i el so ambient fins a resultar incomprensible (el mateix problema vaig tenir, per cert, amb la Teresa Lozano, de qui no vaig aconseguir entendre gairebé res del que va dir). De l’altra, la seva manifesta fragilitat en escena em resultava incòmoda i, fins i tot, un punt grotesca, sobretot en els diàlegs amb el bufó. El seu ritme era molt lent i alentia totes les escenes. La primera part de l’obra, on la seva presència és constant, se’m va fer llarguíssima (no devia de ser l’única, a la tornada del descans van aparèixer a platea un dotzena de forats de desertors). En canvi, la segona part, amb més acció i un major protagonisme de la resta de personatges em va resultar molt més agradable.

Suposo que els fans de la Núria Espert, aquells que l’han vist tota la vida i han vist la seva evolució, gaudiran de valent amb un muntatge fet a mida per a ella (sempre que no seguin més enllà de la cinquena fila). En el meu cas, i malgrat l’excel·lent posada en escena i un treball correcte de tot el repartiment, no vaig aconseguir connectar amb el text tant com altres vegades.

[L’anècdota del dia la va protagonitzar l’espectador que, just abans de començar la segona part, amb els actors a escena i el Manrique a punt de començar el seu monòleg, va ser convidat pels companys de seient a abandonar la sala. El motiu? Estar escoltant el partit de Copa del Rei amb un transistor sense auriculars com si fos a la grada del Camp Nou. El bon home es va aixecar i va travessar l’escena per arribar a la porta sense immutar-se, passant a un pam dels actors i davant la sorpresa de tot el públic. Un dels moments més surrealistes que he viscut mai a un teatre.]

El rei Lear – Autor: William Shakespeare. Traductor: Joan Sellent. Director i adaptador: Lluís Pasqual. Repartiment: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela. Organista: Juan de la Rubia. Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 21/01/15. Fotografia: © Ros Ribas.