Fa gairebé dues setmanes que vaig anar per primera vegada a La Badabadoc, un nou espai a Gràcia dedicat al teatre de (molt) petit format. La mala sort va voler que al dia següent caigués fulminada per unes angines que es van complicar, cosa que em va destarotar la feina (la glamurosa vida dels freelance) i tot just avui puc posar-me a actualitzar aquest blog. Us demano disculpes pel silenci i la falta d’actualitat.
Però anem al tema interessant. La Badabadoc és una d’aquelles sales diminutes i amb encant que permeten gaudir del teatre de prop en tots els sentits. A més, el vestíbul és una sala d’exposicions amb obres ben originals que alhora acull un servei de bar amb begudes i empanades argentines (boníssimes, per cert!). Una experiència completa i molt agradable.
Jo vaig apropar-me per veure la proposta titulada Estima’m que tinc pressa, una obra que aborda les relacions de llarga durada i les dificultats a què s’enfronten. La història ens presenta una parella sense fills que s’estima, però que s’ha instal·lat en una dinàmica de rutina i certa indiferència. Una parella que, a més, té certes diferències a l’hora de pensar en el futur.
Aquesta parella, interpretada per Ainhoa Roca i Albert Requena, está acompanyada en escena d’una clown, Fraggel, que fa de narradora, però també de catalitzadora de les idees i propostes que sorgeixen per a intentar redreçar la situació.
Amb escenes curtes i ben enllaçades, música en directe, una gran dosi de naturalitat i sentit de l’humor, i una barreja de tècniques escèniques, Estima’m que tinc pressa presenta una historia senzilla que aborda un tema interessant, complex i atemporal amb una perspectiva moderna i desacomplexada. Un text que busca obrir debat des de la tendresa, la comprensió i l’amor amb un llenguatge contemporani i una posada en escena senzilla, però ben resolta. Una proposta original per a una sala que també ho és. Hi tornarem.