Titus Andronicus (Complete works: table top Shakespeare)

Confesso que no tenia ni idea de què esperar quan vaig anar a veure aquest experiment narratiu. Les fotos i el tràiler del web del Lliure donaven algunes pistes, però no permetien fer-se una idea precisa de tot plegat. El que sí tenia clar és que només veuria 1 obra de les 36 que s’oferien. Vaig pensar que, si la cosa no em convencia, només hauria “perdut” una hora i, si m’agradava moltíssim, sempre podia intentar comprar-ne més o resignar-me (que tampoc no passa res).

L’elegida va ser Titus Andronicus. Volia veure un Shakespeare que no hagués vist mai abans representat (per intentar tenir una visió més neta de la proposta), així que vaig pensar que era una bona oportunitat per gaudir de la incursió en el gore del Bard.

I la veritat és que m’ho vaig passar bé. Table top Shakespeare està molt més a prop de la narració oral (el que s’anomena vulgarment contacontes) que del teatre d’objectes o els titelles. De fet, penso que la feina més significativa en aquest cas és el pas del text de Shakespeare a una narració contínua sense diàlegs ni parlaments, que exposa els fets de manera lineal, entenedora i en menys d’una hora. L’intèrpret, bàsicament, ens explica un conte, una història, i, per fer-ho, s’ajuda d’objectes que representen els protagonistes (una mica com quan a la taula d’un bar fem servir ampolles i gots per explicar una anècdota o donar indicacions). La tria dels objectes no és a l’atzar, sinó que està feta pensant en ajudar al públic a identificar els personatges amb facilitat. Per exemple, a Titus Andrònic, tots els fills de Titus eren ampolles d’oli, els generals romans eren ampolles de cervesa i els presoners gots eren gerros de vidre o terrissa.

Ara bé, dit això, i malgrat que la proposta em va semblar divertida i original, no vaig poder evitar preguntar-me si tenia cap mena de sentit fer allò precisament amb Shakespeare. M’explico. Com a tècnica de narració oral i posada en escena em va semblar que la feina era impecable. També em va semblar pràctic que algú m’expliqués Titus Andrònic de forma amena, senzilla i en una horeta, però, tant per tant, no és això el que fan els llibres de literatura o, si m’apures, la Viquipèdia? Quin sentit té anar a veure una representació de les obres completes de Shakespeare on no sentim ni una sola paraula de l’original? On ens perdem el rerefons i la psicologia dels personatges? Val la pena anar a veure els arguments de Shakespeare però no sentir ni un dels seus monòlegs?

Vaig sortir amb la sensació que la proposta havia errat el tret. Que no són precisament els arguments el que fa gran a Shakespeare sinó una altra cosa i que reduir-lo a això era, senzillament, un error d’adaptació. Jo sempre estic a favor d’adaptar i modernitzar els clàssics per apropar-los a nous públics, però penso també que cal anar en compte de no fer-los perdre la seva essència en el procés. I em temo que, malauradament, és el que fa aquesta proposta.

 

Titus Andronicus (Complete works: table top Shakespeare)

Direcció: Tim Etchells. Intèrpret: Robin Arthur. Text: Robin Arthur, Tim Etchells, Jerry Killick, Richard Lowdon, Claire Marshall, Cathy Naden i Terry O’Connor. Espai escènic: Richard Lowdon. Il·luminació i so: Jim Harrison. Màrqueting: Callum Berridge. Directora executiva: Eileen Evans. Cap de producció: Jim Harrison. Cap de personal: Natalie Simpson. Coproducció de Forced Entertainment, Berliner Festspiele – Foreign Affairs Festival Berlin i Theaterfestival Basel. Amb la col·laboració del British Council (suport a la gira 2016).

Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 05/04/2017. Fotografia: (c) © Tim Etchells.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.