José y sus hermanas (apunteu-vos bé el nom que, segons deixa entreveure la cançó que obre el seu neu espectacle, estan una mica fins la figa que tothom (jo inclosa) les digui «los de las sandwicheras») va irrompre amb força al panorama en ple octubre de 2017 i, malgrat haver viscut alguns dels moments més convulsos dels darrers temps (aquella tardor de 2017 que, per motius ben diferents als actuals, també va buidar els teatres i aquest 2020 que no n’hi ha per on agafar-lo) sempre han aconseguit sortir-se’n amb nota gràcies a la seva mirada i la seva manera de fer, que no s’assembla ni vol assemblar-se mai a res ni a ningú.
I si en el seu primer espectacle analitzaven el franquisme i en el segon dissecaven l’educació i les expectatives vitals, en aquesta darrera proposta aborden el turisme com a fet cultural i intenten observar-lo des de dues perspectives que ens són ben properes: la dels consumidors i la dels patidors. I és que Espanya, això és innegable, viu del turisme, i tots sabem que això té tota una sèrie d’inconvenients, però, alhora, vivim a una societat on es glorifiquen els quinze dies de vacances l’any i existeix una expectativa de com s’han de passar: preferentment de viatge i en un lloc llunyà i potser exòtic.
Aquest espectacle, que s’havia d’estrenar al Grec i que va haver-se de crear en confinament, és el primer en que la companyia prescindeix de la direcció de Sílvia Ferrando i aposta per la creació col·lectiva total amb la col·laboració de figures externes com ara el dramaturgista Ignacio de Antonio Antón o l’assessoria escènica de Marco Layera (de la companyia xilena la Re-Sentida, culpable de la magnífica Paisajes para no colorear), entre d’altres. La creació en confinament traspua en una posada en escena que juga amb la idea d’un plató televisiu on se succeeixen una sèrie de talls i escenes pensades per ser retransmeses per càmeres en directe, però també per ser vistes. Com espectadores observem la trampa i el resultat, el croma i el que s’hi projecta a posteriori, en una feina excel·lent i meticulosa que comporta una gran compenetració i coreografia entre totes les intèrprets i la regidora.
Així, de manera natural, viatgem d’un programa de tarda on s’entrevista una sirena, a un programa de cuina on ens explicaran l’origen del gaspatxo o a les converses de dues amigues on una explica l’altra la dotzena d’avions que ha agafat aquell estiu, entre moltes altres coses. En cada moment, en cada història i en cada cançó (perquè sí, també hi ha unes quantes actuacions musicals a càrrec de les meravelloses Gemma Polo i Glòria Ribera) la companyia aborda un detall o una idea concreta relacionada amb la idea del turisme en la nostra societat capitalista. I ho fa amb capacitat d’anàlisi, sentit de l’humor i sense cap intenció d’esbroncar ningú. Presentant dades, però sense fer sang. Cadascú se sap lo seu, i elles només pretenen que parem un moment i ens plantegem coses que, tot sovint, donem per fetes. Però ho fan sense dogmatismes ni superioritat moral, quelcom que s’agraeix i que mai no falla en aquesta companyia: la seva humanitat i la seva intel·ligència sempre guanyen la partida.
En escena Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera fan de tot i tot ho fan bé. Fan de protagonistes i secundàries, de cantants i de coristes, de càmeres, de vestuaristes i del que calgui per canviar l’aspecte de l’escenari a cada moment. El resultat és un muntatge dinàmic, divertit i interessant, que si bé resulta estrany en un moment on, precisament, el turisme ha desaparegut momentàniament de les nostres vides i sembla que haurà de reinventar-se, segueix sent pertinent perquè no explora tant el fenomen en sí com la nostra forma d’enfrontar-nos-hi i el nostre condicionament com a ciutadans per acceptar-lo.
Sempre val la pena anar a veure a José y sus hermanas. Aquest cop també.