Fleabag

La primera persona que va parlar-me de Fleabag va ser la Irene Hernanz. Me’n va parlar amb autèntica passió. De la peça i de la seva creadora, Phoebe Waller-Bridge. M’agrada quan algú comparteix amb mi alguna de les seves obsessions. Quan em parlen de quelcom que no conec amb aquella brillantor als ulls que no es pot fingir. Em vaig quedar amb el nom i vaig pensar que, si anava a Londres properament, l’intentaria veure.

Temps després, o potser al cap de poc, això ja no ho recordo, vaig veure que existia una sèrie sobre aquest monòleg i vaig veure’n el primer capítol. No em va atrapar. Crec que no era el meu millor moment per veure’l, però el cas és que vaig posar Fleabag al calaix de les coses que mereixen una segona oportunitat i me’n vaig oblidar una temporada. Just després, la cosa va esclatar i tothom en parlava. Jo, vaig procedir a no escoltar res del que es va dir i deixar-ho per més endavant.

Fins la setmana passada que, mirant Twitter, em va cridar l’atenció un anunci del Soho Theatre que deia que es podia veure Fleabag en streaming i amb subtítols per 4 lliures (que, a més, es destinen a finalitats diverses i solidàries). Vaig pensar que havia arribat el moment de donar-li aquella segona oportunitat a tot plegat.

Així que, després de més de 40 dies sense veure teatre (a Confinament explico els motius que m’han dut a aquesta abstinència), per fi avui m’he decidit a tornar a veure un espectacle teatral (gravat) i, per fi, he tornat a sentir l’impuls d’escriure’n aquí. Benvinguts a la «nova normalitat», suposo.

El cas és que Phoebe Waller-Bridge ha aconseguit atrapar-me des del primer moment. Des del primer segon. Amb el seu físic estrany, però atractiu, el seu domini del cos i de l’expressió facial, la seva vis còmica i el seu pols dramàtic, Waller-Bridge ens explica una història que, com tota bona tragèdia, és un magnífic material de comèdia. Fleabag no és stand-up comedy, no us equivoqueu, és un monòleg tragicòmic, amb moments que et fan riure de valent i d’altres que et fan encongir el cor. Segurament, el contingut de Fleabag es podria simplificar dient que es tracta d’una història sobre una dona moderna i desacomplexada que intenta sobreviure al Londres de principis del segle XXI; una dona amb problemes econòmics, laborals, personals i de parella. Però, quan el mires de prop, descobreixes un text sobre el dol i la pèrdua, sobre la necessitat de sentir-se estimada però, sobretot, desitjada, en un món on l’aspecte ho és tot i on les dones sentim la pressió constant de ser boniques, atractives i joves.

Així, Phoebe Waller-Bridge construeix el relat d’una dona que travessa un dol a les palpentes, ensopegant amb tots els seus errors i amb totes les seves debilitats. El seu relat és honest, àcid, amb tocs de cinisme i d’humor negre, provocador i, en moments, políticament incorrecte. La protagonista de Fleabag no és una bona persona, ni ho intenta, només és algú com tu i com jo, que fa el que pot i que s’ofega en les mateixes contradiccions en les que intentem navegar cada dia. Així i tot, però, el relat és amable amb ella (i amb nosaltres), i ens recorda que fem el que fem, passi el que passi, la realitat és que tots cometem errors. Errare humanum est.

Amb només una cadira, una il·luminació senzilla, però perfecta, i càmera negra Phoebe Waller-Bridge ens porta del seu pis al seu negoci, passant pel metro de Londres, els pubs de la ciutat i un munt d’espais més, que aconsegueix descriure amb precisió quirúrgica. La seva aposta pel menys és més la deixa sola amb el seu talent en escena. I deu n’hi do com brilla.

Fleabag no pretén alliçonar, ni consolar-nos, potser, si de cas, posar-nos un mirall davant dels ulls perquè juguem a fer ganyotes als nostres fantasmes. I, durant una estona, foragitar-los i riure’ns d’ells. No és poca cosa. I menys encara en els temps que corren. Si voleu descobrir aquest monòleg està disponible fins el 31 de maig aquí.

Fleabag
Autora i intèrpret: Phoebe Waller-Bridge. Directora: Vicky Jones. Dissenyadora: Holly Pigott. Disseny de llums: Elliot Griggs. Disseny de so: Isobel Waller-Bridge.
Sala: Soho Theatre. Data: 01/05/2020. Fotografia: Matt Humphrey.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.