Dilluns passat no era la primera, ni tampoc la segona, sinó la tercera estrena de Flor de nit. No tinc perdó. Tres temporades ha hagut de fer aquest musical perquè m’hagi decidit a anar-hi. No tinc excusa, era una d’aquelles obres que sense cap motiu racional no m’acabaven d’atraure però, és clar, quan un espectacle torna, torna i torna a tornar a escena serà per alguna cosa. O, com deia ma mare: “Algo tendrá el agua cuando la bendicen”.
I vaja si en té de coses. No conec el muntatge original de Dagoll Dagom i, per tant, se m’escapen les comparacions, però he de dir que la posada en escena d’aquest Flor de nit té un encant irresistible i decadent. Si heu vist mai Cabaret (la pel·lícula), sabeu de què parlo. Els rostres blancs, els llavis vermells, les mitges trencades, la roba negra, els escots pronunciats, les cames interminables, la sexualitat ambigua i, en aquest cas i com a detall peculiar, un cert toc steampunk que afegeix el tema industrial i permet parlar de la Barcelona d’abans de la guerra, una ciutat amb obrers i amb burgesos, una ciutat fracturada que només conflueix (d’aquella manera) en la sordidesa d’un Paral·lel ple de llums i foscor, de plaers i pecats.
Flor de nit no és un musical alegre, és una tragèdia que tots sabem com acabarà tant bon punt comença, però que ressona, i de quina manera, amb el moment actual. Impossible no pensar en el Teatre Arnau quan es menciona l’enderrocament del cabaret Flor de nit a la primera frase de l’obra, impossible no veure les similituds entre aquella i aquesta època, en la misèria de qui tot i treballar no es pot pagar el pis, en la lliuta eterna entre amos i obrers, en els problemes que pateixen tots aquells que no encaixen en l’engranatge de la gran màquina del sistema.
Sobre l’escenari, un cop més, el luxe de la música en directe (piano, violí i saxo) i el talent desbordant d’un repartiment que ho dóna tot a cada escena. Un repartiment molt equilibrat en el que destaquen un Marc Pujol que exerceix de mestre de cerimònies amb estil i mala llet en un paper que és un caramelet i que ell aprofita des de la primera a la darrera frase, Ariadna Suñé, que dóna vida a la Flor de nit amb una barreja explosiva de sensualitat, innocència i dignitat, i Gracia Fernández, que amb els seus números de cabaret clàssic ens transporta a una altra època a cops de maluc.
Flor de nit és un d’aquells musicals que emocionen i fan gaudir. Una nova constatació que, si parlem de musicals, al pot petit hi ha la bona confitura. Un trionf de l’esforç i l’entusiasme. Si, com jo, us l’heu perdut fins ara, aprofiteu que han tornat. No tempteu la sort.