Aquest any (cosa rara) el Grec m’ha passat sense pena ni glòria. Un cop vist el programa no va haver-hi res que em cridés gaire l’atenció (no, les tragèdies romanes tampoc, i no puc dir que em penedeixi gaire d’haver-me-les perdut). Però en una segona lectura vaig veure un argument que em va cridar prou l’atenció com per comprar entrades. Crec que la vaig encertar.

George Kaplan és ciència ficció. Ja sé que no és un gènere que es toqui gaire al teatre, sens dubte és més propi de la literatura o el cinema, però com a aficionada puc afirmar que George Kaplan reuneix les característiques de les bones obres de ciència ficció.

Ens trobem davant d’un text estructurat en tres parts que podrien semblar no connectades (però que sí que ho estan), que ens presenten un futur alternatiu on la revolució transcorre al món virtual. Davant d’una societat que ens pretén individus totalment independents, diferents i personalistes, George Kaplan esdevé col·lectiu, un individu que és tothom i no és ningú, la revolució sense rostre, una mena d’Anonymous però sense discurs. És la seva pròpia existència el que resulta revolucionari. L’absència de la persona, de la figura del creador, com a última forma de rebel·lia.

El primer terç d’obra el vaig trobar magnífic. Qualsevol persona que s’hagi involucrat mai en un moviment assembleari hi trobarà tots els tòpics habituals d’una d’aquestes reunions. Una escena que a tots ens agradaria que fos menys fidel a la realitat del que resulta ser. Hi trobem tots els arquetipus: el que ho vol votar tot, el que no vol votar mai, el que només hi ha anat per la cervesa, el que és incapaç de sintetitzar els seus pensaments, el que mai no està d’acord amb res… En aquesta part, l’autor ens recorda perquè mai no triomfen les revolucions intel·lectuals: perquè som incapaços de posar-nos d’acord. (Si la cosa va de cremar, en canvi, la història ens demostra que acostumem a ser més flexibles…)

Tanmateix, a la segona i tercera part serem testimonis de l’èxit d’aquesta revolució gestada a un garatge, i veurem les possibles armes amb què compta l’statu quo per a esclafar qualsevol cosa que fugi del seu control directe. Cinisme i certa conspiranoia van de la mà en aquests fragments (que no oblidem que són ficció) per parlar del tema central del muntatge: la dificultat de canviar les coses i de crear nous sistemes en un món on les fronteres s’han desdibuixat i el poder no té rostre ni és fàcilment identificable. La impossibilitat d’anar contra alguna cosa ens deixa indefensos, perquè les causes es desdibuixen i la fragmentació esdevé la norma.

George Kaplan és un text excel·lent, que convida a pensar, que planteja molts interrogants i poques respostes però que dispara amb certesa. Amb un repartiment molt ben triat i una escenografia minimalista, aconsegueix enganxar els espectadors i resultar, a més d’interessant, un gran muntatge.

George Kaplan – Autor: Frédéric Sonntag. Director: Toni Casares. Repartiment: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueres i Sandra Monclús. Amb la col·laboració de Joan Manel Orfila i Jose Àngel Rico. Sala: Sala Beckett. Data: 18/07/13. Fotografia: (c) David Ruano.