La nit just abans dels boscos

M’atreviria a afirmar que mai abans no havia viscut una experiència teatral similar. He vist teatre de prop, he vist animacions, he vist (poc) teatre de carrer, però La nit just abans dels boscos és ben bé una altra cosa. És el salt al buit, el teatre portat a l’extrem.

Hi ha una frase, que he sentit repetir milers de vegades, que diu que per fer teatre només cal un actor, però mai no havia vist un espectacle que tingués els nassos de dur aquesta afirmació fins a les seves últimes conseqüències. Els muntatges acaben tenint un espai escènic definit i l’empar de la il·luminació espectacular. Sempre hi ha un tècnic que obre les llums i les tanca al final, en regula la intensitat o encén la música. Però en aquest cas no hi ha res. Hi ha un actor que t’assalta enmig del carrer a les onze del vespre. Un actor que depén de sí mateix per captar la teva atenció, perquè entris al joc, i que esdevé esclau de tot el que passa al seu voltant: els turistes que el miren abans d’entrar a l’hotel, el camió de les escombraries que talla l’acció, el personal habitual de qualsevol carrer del Raval que passeja a aquelles hores i no pot evitar preguntar-se què fa un paio vestit com un sense sostre cridant al mig del carrer mentre un grup de persones se’l mira…

Però a l’Òscar Muñoz no l’importa res de tot això. L’Òscar té un text que dir i te’l vol dir a tu. L’Òscar et mira als ulls i et deixa veure el seu interior. La seva interpretació d’un home que s’ha tornat boig de viure al carrer glaça la sang. A mi, aquell home que parlava (i que jo “sabia” que era un actor) em feia por, por de debò. I em fascinava. No podia deixar de mirar-lo…

El text, laberíntic i circular, resulta hipnòtic i estranyament actual. Parla del desempar, de la soledat, de la pèrdua de l’esperança, de la misèria amb majúscules. El protagonista no té res i no demana res, només potser companyia i algú que l’escolti. I així arrenca un peregrinatge que comença al carrer i acaba als camerinos del Romea amb una cervesa a la mà intentant reconectar amb la realitat després d’un viatge al·lucinant.

En marxar, l’Òscar es va apropar a nosaltres (com va fer amb tothom) per a acomiadar-se. Jo només vaig ser capaç de mirar-lo als ulls per darrera vegada i dir-li “moltes gràcies”. Estic segura que si hagués intentat elaborar una mica més els meus sentiments hauria arrencat a plorar.

 

Xapa Mama Torna
Xapa identificativa per als espectadors.
Quan veieu l’obra, sabreu a què es refereix.

La nit just abans dels boscos – Autor: Bernard-Marie Koltès. Director: Roberto Romei. Repartiment: Òscar Muñoz. Sala: Teatre Romea. Data: 26/10/13. Fotografia: (c) Lydia Cazorla.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.