La norma de l’extinció

De vegades les millors notícies encara arriben per correu. Per correu electrònic, per ser exactes. Fa no gaire més de dues setmanes rebia un mail de la Companyia Ignífuga on m’explicaven que estaven a punt d’estrenar una obra al Círcol Maldà i n’adjuntaven el dossier. En el moment no li vaig parar gaire atenció. Aquell correu va ser literalment enterrat a la meva safata d’entrada i no va ser fins gairebé 10 dies després que, fent neteja, me’l vaig llegir amb calma. Automàticament vaig comprar les entrades. M’havien convençut.

I així vaig acabar el dia de la Mercè al Círcol Maldà. El que hi vaig trobar va ser un dels millors muntatges que he tingut el plaer de gaudir darrerament, ni més ni menys. Els membres de la Companyia Ignífuga han pres moltes decisions a l’hora de posar en peu La norma de l’extinció i us puc garantir que totes elles han estat molt més que encertades.

Comencem pel text. La norma de l’extinció adapta una obra de Txèkhov de la qual jo mai no havia sentit a parlar, coneguda com a Platònov (tot i que també es pot trobar sota el nom d’Els Orfes), un text escrit pel dramaturg rus quan només tenia divuit anys i que no es va publicar fins gairebé dues dècades després de la seva mort. En ell trobem un Txèkhov que és el que coneixem però més jove, més visceral, més apassionat, amb totes les bondats de la seva escriptura però amb un extra de rauxa que encaixa totalment amb la força d’una companyia jove com la Ignífuga. L’encert en la tria no acaba aquí sinò que culmina amb una adaptació fantàstica per part de Pau Masaló que ens ofereix una versió on les paraules de Txèkhov brillen i que ens transmet tots els dubtes, les inseguretats i les decepcions d’aquests joves que, en una sola nit de festa esbojarrada, analitzen les seves vides i prenen decisions que els hauran d’acompanyar per sempre més.

Els protagonistes de La norma de l’extinció són personatges complexos, versemblants i amb molta ànima, i aquí és on el repartiment resulta clau perquè el text arribi al públic que el mira. Per sort, ens trobem amb un grup d’actors impecable que funciona amb absoluta precisió en les complicades escenes inicials plenes de moviment escènic. Escenes pensades per generar una absoluta sensació de caos que convida al públic a participar de la festa i conèixer els convidats. Un grup d’actors que, alhora, ens regala interpretacions intenses, creïbles i molt mesurades en els moments més íntims, quan la festa va arribant a la fi i els fantasmes de la realitat es fan massa insuportables.

Tot en La norma de l’extinció resulta impecable: text, adaptació, direcció, interpretacions, vestuari, espai escènic, llums… Tot ha estat minuciosament triat i cap element no s’ha deixat a l’atzar. Costa molt trobar muntatges tan rodons, creieu-me.

La norma de l’extinció només corre un perill: passar desapercebuda en una ciutat com Barcelona, tan plena d’oferta teatral. A mi mateixa m’hauria passat desapercebuda si no hagués rebut aquell correu electrònic. Això sí, a partir d’ara no penso perdre de vista la Companyia Ignífuga. Estic del tot convençuda que ens donarà moltes alegries.

 

La norma de l’extinció (A partir de Platònov d’Anton Txèkhov) – Autor: Anton Txèkhov. Adaptador: Pau Masaló. Director: Pau Masaló. Repartiment: Cristina Arenas, Eduard Autonell, Marina Congost, Toni Guillemat, Aleix Melé, Júlia Rodón, Gerard Nel·lo i Pau Masaló. Sala: Círcol Maldà. Data: 24/09/14. Fotografia: (c) fringe 14/Elisa Abión.

Comparteix aquesta entrada a:

3 Comments

  1. Pingback: Fam oculta - Somnis de teatre

  2. Pingback: Kohlhaas. Una discussió festiva sobre la idea de revolució - Somnis de teatre

  3. Pingback: Platonov - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.