Si per alguna cosa ens ha entrenat aquest món virtual en què vivim és a ser uns excel·lents directors de màrqueting de la nostra vida i les nostres activitats. Qui més qui menys sap què ha de posar al Facebook per rebre més “m’agrada” o l’estil de frase ocurrent que recull més retweets a Twitter. Això és especialment cert en els casos en què algú busca finançament per micromecenatge. Les descripcions del projectes sempre acaben resultant un exercici de publicitat enganyosa. Grans paraules, grans promeses i una habilitat admirable a l’hora de descriure exclusivament les característiques més venedores d’un projecte o muntatge. Aquestes promeses acaben arribant a les sinopsis dels espectacles i, així, si sempre podem assumir que aquestes són exagerades o massa centrades en els aspectes més comercials, en el cas dels espectacles fets per micromecenatge són encara pitjors perquè no s’escriuen després de fer l’espectacle sinó abans. No estan pensades perquè la gent vagi al teatre a veure una obra ja feta sinó perquè donin diners per a un projecte eteri, i com més millor.

El lloc és un d’aquests espectacles finançats per micromecenatge i, francament, el que vam veure dilluns a la sala Flyhard em va semblar que tenia poc a veure amb la sinopsi que anunciaven. Quatre amics es tanquen a un local (?) sense que ens quedi clar el motiu pel qual li tenen tanta estima, o el motiu pel qual el desallotgen, o el motiu pel qual la gent del barri els recolza, o les mides del lloc (quan surten d’escena sembla que el local sigui immens, tingui diversos pisos i la seva extensió sigui tan enorme que al cordó policial se li cola dues vegades la mare d’un dels protagonistes per passar intendència), o la relació entre els personatges que l’habiten (més enllà del fet que tots els personatges masculins volen embolicar-se amb la noia… ). Però res de tot això no és gaire important perquè, a mitja obra sorgeix la “sorpresa”, un trencament en l’argument que es convertirà en tesi principal i excusa per acabar l’obra d’una manera que vol semblar original (no vull explicar-ho però només una pregunta pels que sí que l’heu vista: com podem sortir si no tenim peus?). Un argument secundari que sembla un acudit, quelcom que es podria resoldre en un curtmetratge de tres minuts. Francament pobre, la veritat.

En defensa del muntatge diré que els actors em van semblar correctes. De fet, crec que fan una feina molt admirable amb un text que té molt poc on agafar-se i que sembla una successió d’escenes sense gaire fons.

Fins ara no em plantejava no comprar entrades per a un espectacle de la sala Flyhard. Moltes vegades ni tan sols em mirava la sinopsi o, si ho feia, no li donava la més mínima importància. El criteri de programació de la sala em semblava prou per decidir anar a veure un espectacle. Després de l’experiència (i d’una temporada passada força irregular, la veritat) em sembla que no tindré més remei que canviar d’estratègia.

El lloc – Autor i director: Jorge-Yamam Serrano. Repartiment: Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Rafael Rodríguez i Xavier Teixidó. Sala: SALAFlyHard. Data: 29/09/14.