Ho vaig dir fa cosa d’un any, quan vaig anar a veure La revolució no serà tuitejada, la primera obra de La Kompanyia: “serà un plaer veure tot el que facin”. I continua sent igual de cert avui que aleshores. Veure treballar els actors de La Kompanyia és un plaer que mereix per si mateix la visita al Teatre Lliure, independentment del text o de la proposta escénica.
Si parlem d’aquesta Victòria d’Enric V he de dir que, tot i no semblar-me un muntatge rodó sí que puc dir que el vaig gaudir molt, especialment la posada en escena. Vestuari, llums, música, moviment escènic, tot em va semblar veritablement un encert. Menció a part mereix la batalla final sobre un escenari ple d’aigua, una de les solucions escèniques més originals que he vist mai en un teatre. La llum baixa, la coreografia, la música i l’aigua permetien transmetre la idea d’una batalla enmig d’un fangar com mai no hauria imaginat que això fos possible. I els monòlegs finals amb els actors regalimant aigua és una d’aquelles imatges que et queden clavades a la retina durant molt i molt de temps.
Malgrat tot això, he dit que el muntatge no em va semblar rodó, i és cert. Malauradament, crec que l’adaptació del text resultava confosa. A aquestes alçades del partit poques vegades veiem un Shakespeare interpretat fil per randa respectant cada frase i cada coma. I és perfectament lícit, normal i desitjable. Pocs de nosaltres aguantaríem les quatre hores que caldria. Han passat els segles, i els ritmes i els textos han canviat. Però retallar un text és tot un art en el que alguns (penso en Lluís Pasqual o Oriol Broggi) hi tenen la mà trencada i, d’altres, no ho acaben de aconseguir. Crec que aquest és un dels casos i, la veritat, em va saber greu perquè Pau Carrió l’encerta (i molt) en molts aspectes d’aquest espectacle però, en canvi, el text fa figa. Escenes confoses, moments accelerats on sembla que es vol treure escenes de sobre (destaca especialment la trama del traïdor que es ventila en un parell de frases), monòlegs que arriben sense la preparació prèvia que permet que llueixin com s’espera d’ells. Reconec que vaig haver de posar els cinc sentits per a poder seguir la trama i el ritme emocional sense perdre’m.
Tanmateix, i malgrat tot, Victòria d’Enric V és una obra que val la pena veure, per la proposta escènica i, per sobre de tot, per la feina d’un repartiment d’autèntic luxe on destaquen, si m’ho permeteu, els protagonistes de la foto que acompanya aquest text: David Verdaguer i Albert Prat. No us els perdeu.