Amb aquest títol tan llarg i una referència tan clara a Twitter, era qüestió de temps que s’haguessin de crear hashtags adients per a mencionar aquesta obra a les xarxes. El primer, descartat per obvi i avorrit, va ser #LRNST. Els dos següents han fet tanta fortuna que el primer es considera el títol alternatiu del muntatge: #AppleStories i #RevolucioLliure. I sí, haurem d’estar d’acord que al final és Apple i no Twitter el que resulta omnipresent i també és cert que primen les històries per sobre de la revolució, però anem a pams.
La revolució no serà tuitejada és un experiment a sis mans entre tres dels dramaturgs catalans actuals més celebrats: Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró. No cal presentació. Com tota obra de paternitat compartida té certs alts i baixos. No és fàcil combinar tres estils diferents d’entendre i fer teatre però, amb tot, el resultat final és força consistent. Per si això fos poca cosa, l’obra serveix també per presentar la nova companyia estable del Teatre Lliure, La Kompanyia, formada per actors joves (però ben coneguts i sobradament preparats) que van confirmar el que ja sospitava: serà un plaer veure tot el que facin.
Estem davant d’una obra feta de moments, que es relacionen entre sí però no d’una manera simple ni gaire orgànica. En algun moment fa la sensació que la obra va adquirir vida pròpia i va acabar explorant camins que no estaven previstos inicialment. Els autors volien parlar de la revolució i acaben parlant de l’alienació, del control social i de les armes que ens queden. I crec que fan bé. La revolució és un tema complicat. En la nostra realitat, en aquests moments, algú realment sap com aniria això de fer girar la truita?
Hi ha un moment de l’obra on es parla d’una nombrossíssima manifestació i s’afirma que al dia següent tot tornarà a la calma com si res. I t’ho creus. Ja no sabem fer revolucions. Per sort, els autors ens donen la única sortida possible: les armes. I podem triar: tenim pistoles, tenim els nostres mòbils i ens tenim a nosaltres mateixos.
L’estructura de l’obra i l’escenografia em van recordar una mica les de George Kaplan tot i que a nivell de contingut no tenen realment gaire a veure. En aquest cas no assistim a la gestació de cap moviment polític ni se n’estudien les conseqüències.
La revolució no serà tuitejada és una obra densa, plena de referents i picades d’ullet a la realitat, a la cultura pop i a la gent d’una generació (la meva) que ens sentim impotents davant el que ens toca viure i ens amaguem darrere les pantalles dels nostres gadgets. Tant de bo un dia deixem de ser-ne esclaus.
Pingback: Victòria d'Enric V - Somnis de teatre
Pingback: Revolta de bruixes - Somnis de teatre