Medea és un personatge fascinant. Una dona forta, apassionada, decidida, implacable, intel·ligent, que ho perd tot i ho trenca tot amb les seves pròpies mans quan l’amor l’arrasa. Quan les emocions l’envaeixen, l’autodestrucció la posseeix i, així, la tragèdia és inevitable.
Queralt Riera, autora i directora del muntatge, ha decidit traslladar Medea als nostres dies i presentar-nos un relat complert i calidoscòpic d’aquesta dona, començant pels seus darrers dies a una residència a la vora del mar i viatjant enrere en el temps fins a la seva infantesa per avançar endavant i enrere fins a fer confluir en escena les dues Medeas, la nena que ha crescut i la vella que recorda, en el clímax del relat.
Dues actrius magnífiques encarnen aquestes dues etapes vitals. D’una banda, Rosa Cadafalch, que obre amb un monòleg poètic i fascinant sobre la vellesa i, de l’altra, Patrícia Mendoza, que apareix com a nena, adolescent i dona jove, sempre precisa en cada moment. La feina de totes dues es impressionant, plena d’energia i veritat, carregada de matisos, amb una complicitat absoluta. Dues veus i dues energies que ballen per crear un únic personatge davant dels nostres ulls, acompanyades de la música al piano de Joan Alavedra, que ha creat una partitura a mida, una atmosfera perfecta, que puntua cada moment en el to just, acompanyant amb cura sense robar protagonisme.
L’amor (no és per a mi, va dir Medea) explora la feminitat amb valentia, sense xarxa, i ens transporta als racons més foscos, però també als més lluminosos amb traç ferm i una bellesa indiscutible. Potser la idea d’acabar amb els propis fills en l’actualitat resulta una mica massa terrible, a mi m’ho sembla, però el conjunt conté una veritat tan lúcida sobre la vida, les emocions i, fins i tot, el teatre, que fa que tot encaixi. Un text per assaborir a poc a poc i endur-se a casa amb una posada en escena encisadora. Tot un encert.