Em vaig perdre l’Assajar és de covards del mes de febrer. No va ser un caprici. Aquí on em veieu, formo part del jurat dels Premis de la Crítica, i el passat 17 de febrer al vespre ens reuníem per fer la deliberació. Però no passa res, vaig pensar. La resta de covarders sí que hi van, és tan senzill com que durant la nit em vagin enviant àudios i vídeos o missatges i, després, jo ja ho recopilaré tot i en trauré una crònica, que serà la crònica «covarder» col·lectiva i meravellosa.
D’aquesta experiència n’he extret dues lliçons:
1. Mai no enviïs a un covarder a fer la feina d’una cronista.
2. He d’aprendre a ser menys rino i més pollo (que, en realitat, no vol dir res però, com diria la meva mare, yo me entiendo y bailo sola).
El cas és que fins dimecres passat no vaig tenir temps de posar-me a escoltar i mirar el material que els covarders havien dipositat a la meva bústia. I, quan ho vaig fer vaig descobrir unes quantes coses.
Per exemple:
1. La pausa és un moment important. Molt important. I ideal per enviar missatges.
2. Sembla que hi ha un moviment d’opinió (que podria convertir-se en lobbie) per unificar la denominació de les activitats que es fan a la pausa, a saber:
—Miccionar… PIPI
—Fumar… PITI
—Intimar a les darreres files… KIKI
—Comprar un altre got de vi o una xapa… CHIRRI
—Postejar a xarxes socials amb el hashtag de la nit… TUITI
En una de sola, que seria: VICI.
Des d’aquí aprofito per donar suport a la mesura, per fer-la servir de manera excepcional en les ocasions en que hi hagi perill de perdre el metro.
3. Que el dissenyador del cartell de la nit, Oscar Perales, va anar al corral! (com ja sabeu, això és un fet excepcional).
4. Que el Rubén i el Sem, covarders/veteranos, estan enganxats a AEDC per començar les setmanes d’una manera diferent (encara que només sigui un cop al mes).
5. Que el Marc, com a bon verge, va anar al corral arrastrat per unes amigues covarders (i s’ho va passar molt bé).
6. Que el Teo, que hi anava per segona vegada, repetia perquè la primera vegada li havia agradat molt i volia tornar a gaudir de l’experiència més tranquil (perquè les primeres vegades sempre posen nerviós). I, al lloro, que descriu AEDC com a èxtasi (molt a favor!!!).
7. Que l’Abel Vernet (el hombre en las sombras) is back in town!!
8. Que el Pep Garcia-Pascual ha aconseguit per fi quadrar l’agenda per anar al corral a fer d’actor (y voy yo y me lo pierdo, em sap greu Pep!!!).
9. Que l’Adriana G. Andreo (directora de la nit), va cridar d’emoció quan les estaffes li van proposar participar a AEDC i estava molt contenta amb el resultat.
10. Que la Laia Alsina Riera (actriu) va anar al corral sense haver trepitjat mai un Assajar i va flipar amb el públic, que estava molt entregat. Diu que vol tornar com a directora!
11. Que la Mariona Pérez (actriu) pensa que AEDC es una bona teràpia de xoc per intèrprets que ho volen tenir tot sota control i que ella ja havia anat al corral i, fins i tot havia fet de valent.
12. Que el concert, d’Eloi el bon noi, estava fet amb programació informàtica que es projectava contra una pantalla. I que va molar molt.
13. Que a la jam va haver-hi un home gelat.
14. Que el vi és important i els covarders ho saben.
15. Que el corral estava a petar de gent superentregadíssima i cada cop més jove.
16. Que quan acaba AEDC, els covarders van a perdre el metro a un bar on segueixen bevent cervesa i menjant braves.
Què, vosaltres també ho heu notat, oi?
Tot bé, eh? Cap queixa… Però ningú va recordar-se d’explicar-me de què havien anat els textos de la nit o què va passar a la jam session. I ara què faig, vaig pensar. Amb tot això no puc fer una crònica, és completament impossible…
Aleshores, vaig recordar que visc amb un covarder. Així que, després de mirar-lo amb ullets de gat, vaig aconseguir que em fes cinc cèntims de les dades objectives de la nit, per poder aixecar acta, com de costum.
I em va explicar això:
El primer text de la nit era un fragment de Llançament (l’espectacle que estava en aquell moment programat a l’Àtic 22) i el van interpretar Laia Alsina-Riera, Mariona Pérez i Pep Garcia-Pascual. Les dues noies estaven a una cita parlant de sèries de televisió i en Pep anava fent la música de les sèries. Al corral, la història de les noies acabava bé 😉
El segon text, de Jumon Erra, titulat Tst estava escrit especialment per AEDC. Una comèdia de ciència ficció (interpretada també pels 3 intèrprets de la nit) sobre una noia que es converteix en una app de mòbil. Tothom em va dir que el text era molt divertit, així que…
El concert, d’Eloi el bon noi, va ser de música electrònica feta amb life-coding, és a dir, que l’Eloi anava picant un codi de programació en directe, que era el que generava la música. A més, en els comentaris d’aquest codi, s’anava desenvolupant una història fosca i gòtica sobre un noble sàdic i assassí. Em consta que tothom va flipar amb aquest concert. Com a ex estudiant d’enginyeria informàtica, m’hauria encantat veure’l, ho confesso.
El moment destacat de la jam es va donar durant la reversió de Tst quan un dels valents es va convertir en gelat i va rebre les llepades d’un altre dels participants. Així va néixer l’home gelat.
Per acabar, com sempre, We are the World, We are the Children i nova cita el 23 de març que, em temo, també em perdré perquè estaré a la gala d’entrega dels Premis de la Crítica.
Però ara que ja sabem fer cròniques covarders col·lectives… ¿qué puede salir mal? 😉
[Moltíssimes gràcies als covarders del meu cor que han contribuït amb els seus missatges a aquesta crònica: Aina, Aitor, Albert i Lluc, i a tots els que van comentar la jugada amb mi al bar on van anar a perdre el metro (i on vaig anar jo en sortir de la deliberació) <3]
I, per cert, si voleu veure les meravelloses fotos de la nit, d’Arnau Chevarria, les trobareu aquí.