Si la primera part del díptic Greta & Friday, signada per Albert Mestres, parlava de l’inici de l’amor, la segona, signada per Queralt Riera, aborda el final d’aquest. I ho fa, al meu entendre, amb l’encert, la poesia, la sensibilitat i la intel·ligència habitual dels textos d’aquesta autora (que aquest mes ha tingut un altre muntatge en cartell, L’amor (no és per a mi, va dir Medea)).
En aquesta segona part, retrobem els protagonistes de la primera, la Greta i el Friday uns 20 o 25 (potser més?) anys després de la primera part. Ara que han deixat de ser adolescents, ara que ell ja no parla salat, ara que el món sembla que no s’ha acabat perquè es van prendre les mesures necessàries (i perquè potser la crisi climàtica també tenia una mica de doctrina del xoc), ara que la vida adulta els colla inexorablement, Greta i Friday es plantegen si aquell amor profund i explosiu que sentien quan es van conèixer encara existeix, si la seva relació encara té sentit, i repassen amb tendresa i lucidesa els fets, els gestos, les paraules i els sentiments que els han portat fins a aquest moment que podria, potser, ser un final. O un nou principi.
Annabel Castan i Òscar Muñoz interpreten a aquesta parella amb l’excel·lència a que ens tenen acostumats. En el petit espai de la Sala Palau i Fabre, envoltats per les cadires del públic i sense cap mena d’escenografia, Castan i Muñoz ens miren als ulls, s’entreguen a la feina i ens regalen unes interpretacions potents, sinceres, emotives, precioses.
El text de Riera, complex, però alhora lleuger, flueix amb facilitat i capta la nostra atenció des del primer moment, malgrat tractar un tema dens i no gaire agraït. L’acompanya una direcció (també signada per ella) senzilla, molt neta i molt orientada a potenciar el text, que li va com anell al dit.
Vaig veure Greta & Friday II: Amor mor en una sala amb només 6 espectadors (comptant-me a mi), i em va caure l’ànima als peus. Vaig recordar, com no, el recent fil de twitter de La Llarga i l’article del company Oriol Puig Taulé al respecte d’aquest tema, però, sobretot, vaig pensar en aquells dos intèrprets que van deixar-se la pell com si la sala fos plena, amb el mateix entusiasme i la mateixa professionalitat. Gràcies de tot cor.
No tinc la resposta a per què hi ha espectacles de qualitat als quals els costa vendre entrades mentre d’altres, de més justets, se’n fan un fart. Només us puc dir que Greta & Friday II: Amor mor val la pena. Esperem que trobi el seu públic.