Sembla que després d’una temporada llarga amb la mort al centre de la temàtica teatral de la ciutat, comença a haver-hi un gir, potser encara discret, cap a l’amor. Ja sabeu, Eros-Tànatos i aquestes coses. O potser és només casualitat que servidora hagi empalmat tres espectacles amb l’amor al punt de mira: L’amor (no és per a mi, va dir Medea), Amor mor i Demà, el més nou de La Virgueria, amb un text signat per Helena Tornero.
Tornero va escriure aquest text per encàrrec de La Virgueria (enguany companyia resident a la Sala Beckett), la premissa inicial era fer un text sobre la indigència, que va acabar derivant en la indigència emocional. Així, Demà construeix un relat circular que arrenca pel final i s’explica cap enrere fins a arribar a l’inici per tornar a repetir el final quan els espectadors ja tenim tota la informació.
Ens trobem a una distopia, a un futur potser proper, en el que el capitalisme ha esdevingut encara més salvatge i la gent segueix buscant l’amor, encara que sigui pagant a una empresa perquè els trobi la seva parella ideal. Els protagonistes son una parella creada a través d’una d’aquestes empreses i la parella que dirigeix l’empresa. I el problema de tot plegat és que el text no acaba de resultar tan interesant com promet la seva premissa formal i argumental.
D’una banda, Tornero genera intriga pel mètode d’amagar constantment informació. Les primeres escenes resulten desconcertants perquè els diàlegs estan, en el fons, buits de contingut. Els personatges parlen i parlen sense donar cap mena de dada, creant només incògnites artificials per mantenir-nos distrets. I quan finalment sabem què passa, les dades de la societat, l’entorn i tot plegat son superficials, perquè el món distòpic que s’ha construït és feble i només es donen les dades bàsiques que encaixen amb la història. Crear una distopia creïble no és fàcil, i aquesta obra ho demostra.
D’altra banda, Demà comet l’error de parar l’acció en dos moments per encaixar unes escenes carregades d’informació perifèrica, que semblen petits discursos dogmàtics enmig de la ficció. Uns al·legats en contra de l’aporofòbia i el capitalisme salvatge, sens dubte benintencionats, però que resulten un pegat a la trama i fugen de la màxima de mostra-ho, no ho diguis.
En la part positiva de la balança, en canvi, trobem una posada en escena, signada per Aleix Fauró, que fuig completament del realisme i compensa de manera intel·ligent la obvietat del text, per dotar-lo de matisos gràcies també a la bona feina d’un repartiment carregat de talent format per Patrícia Bargalló, Guillem Gefaell, Isis Martín i Marc Rius, que despleguen una gran complicitat en escena.
Demà planteja una història interessant que, malauradament, es va desinflant a mida que passen els minuts. Una proposta visualment molt atractiva que no acaba de brillar.