Fa més de quinze dies que vaig passar el cap de setmana a Girona per a un doblet shakespirià i encara no havia tingut un minut per seure a escriure. Em sap greu. Tanmateix, confesso que passat tant de temps m’he plantejat seriosament si pagava la pena dedicar ni tan sols cinc minuts a fer una crítica d’aquest espectacle de la Royal Shakespeare Company. Si us la voleu estalviar de llegir, us dono el titular: va ser un avorriment.
De fet, la versió llarga de la crítica podria ser: va ser un avorriment mortal. Dues hores tres quarts d’intèrprets molt professionals (tan professionals que semblaven funcionaris), sobre un escenari completament buit (potser van deixar-se l’escenografia a Londres) i amb un text i una posada en escena escassament adaptats, tenint en compte que, a sobre, estaven fent d’una de les peces més misògines del nostre benestimat Bard.
Després d’anys i panys idolatrant la Royal Shakespeare Company, em vaig sorprendre a Girona pensant que estava veient una companyia de repertori, d’aquelles que dilluns fan Hamlet, dimarts Otel·lo i dimecres Mesura per mesura. Tot correcte, tot bé, però res destacable, cap emoció palpable en escena, cap filigrana a la posada, cap risc, cap plaer, res de res.
Diu la saviesa popular que és recomanable, i fins i tot sa, matar els teus ídols. El que mai no t’esperes és t’estalviïn ells mateixos la feina.