De vegades, molt de tant en tant, et trobes amb muntatges que et deixen bocabadada, estupefacta, al·lucinada, confosa, entusiasmada i, el que és més greu quan et dediques a això de la crítica: muda. Intentar explicar Mistery Magnet és com intentar explicar un somni: res del que digui li farà justícia i el més provable és que no aconsegueixi fer-me entendre. Però, com diu aquell, hem vingut a jugar.
La comparació amb el somni no era innocent. Mistery Magnet treballa sobre una lògica de somni. Però no dels somnis idealitzats, bonics i entenedors que evoca la paraula oníric, sinó els somnis de debò, aquells garbuixos coherents únicament mentre duren, fets amb trossos de sensacions, desitjos i records d’ara mateix o de fa dècades, poblats pels nostres secrets més foscos, les nostres pors més estúpides i les nostres obsessions més innocents. A això juga Mistery Magnet, a crear una narrativa que sembla tenir certa lògica interna mentre dura, malgrat que quan acaba no pots arribar a construir un relat del que has vist; sense text, per aconseguir connectar millor amb el nostre subconscient; i plena d’imatges potents, ja sigui per la seva estètica, la seva violència, la seva ridiculesa o la seva absurditat.
Sobre un escenari buit on només veiem uns panots blancs, l’acció comença amb el que sembla el vigilant d’un museu assegut a un tamboret. A partir d’aquí aniran apareixent tota mena de personatges, la majoria sense rostre, i gairebé sempre carregats o bé amb pintura o bé amb altres elements per anar generant, poc a poc, el caos més absolut (però paradoxalment no del tot caòtic) sobre l’escenari. Així, el que comença com un somni divertit va mutant poc a poc en malson fins acabar en una orgia (figurada) de surrealisme. En escena, vuit intèrprets que fan de tot i més, de vegades arriscant una mica el cos, convertits gairebé sempre en éssers anònims.
Després de llegir tot el que acabeu de llegir potser us sorprendrà saber que aquesta peça, signada per la creadora belga Miet Warlop, està considerada com a teatre familiar i que el Lliure va fer funcions per escolars de preescolar i primària. A mi em va sorprendre. I després em va posar de molt bon humor. Perquè sí, perquè ja va sent hora que expliquem als nens que el teatre no té perquè ser 4 persones serioses i un xic mecàniques dalt d’un escenari tirant text i gesticulant de manera pretesament natural, i perquè hem de poder ensenyar als nens que l’art és quelcom ampli, provocador, interessant, gamberro i inesperat. Perquè hi ha molts nens que, potser, no veuran mai res que se surti de l’ortodòxia si no ho fan a l’escola. I això no ho podem permetre. Per tant, aplaudim la gosadia del Teatre Lliure. Així, sí.