Segons la Viquipèdia, la procrastinació és l’acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre per d’altres de més irrellevants i agradables. Confesso que porto més d’una setmana procrastinant l’escriptura d’aquesta crítica. I és que l’obligació autoimposada d’escriure sobre tots els espectacles que vaig a veure, de vegades em pesa com una llosa. Sobretot quan son espectacles que oblides abans de sortir per la porta del teatre.
I, mira, sí, em feia mandra escriure d’Una història real, perquè mentre la veia només podia pensar per què s’havia dut a escena una text tan inversemblant i anodí, que sembla que voldria parlar de temes (o, com a mínim els inclou en percentatge suficient com per poder colar-los en la promoció) però que al final no deixa de ser un exercici d’estil, una peça de carpinteria teatral on l’única finalitat del text és mostrar les habilitats arquitectòniques de qui el signa, en aquest cas, Pau Miró.
Tampoc la posada en escena, del mateix Miró, salva aquesta història d’un escriptor d’autoficció vidu (Julio Manrique, a qui no li cal suar la samarreta per interpretar aquest personatge, el podria fer adormit) que veu com el seu fill (el televisiu i força solvent Nil Cardoner) ha de passar per la justícia juvenil després d’intentar fer mal a un company durant unes colònies. Laura Conejero, l’editora de l’escriptor, que també li fa de mare, psicòloga, assistent i un munt de coses més, i Mireia Aixalà, la treballadora social (o similar) del cas del seu fill completen un repartiment dirigit de la manera més plana possible. Tots els personatges parlen igual, totes les situacions son preocupantment estàtiques i el retrat que es fa del món i, sobretot, de l’ofici de l’edició (i parlo des de la més absoluta i personal experiència) només es pot qualificar de fantasiós (o basat en el món de la ficció anglosaxona, que vindria a ser el mateix).
Així, el que comença com una intriga i una història que podria tenir alguna mena de discurs sobre el racisme o l’extrema dreta, acaba esdevenint una mena d’oda al pobre orfanet ric que, amb només una abraçada del papà, tindrà prou per tornar al bon camí. Tot plegat, com deia a l’inici, més aviat oblidable.