Molts dels que vam veure Et vindré a tapar (per no dir tots) vam apuntar en un raconet de la nostra memòria dos noms, el d’Espai en construcció, la companyia responsable d’aquell muntatge, i el de Roger Ribó, el seu director. En els dos anys que ha durat el procés de creació que els ha dut fins a Si jo no hi fos (la festa seria més divertida), els implicats han hagut de sentir més d’una vegada la pregunta “quan estrenareu la propera?”. I ells sempre responien que quan estigués acabada.
Després del gran èxit d’Et vindré a tapar, les expectatives sobre Si jo no hi fos (la festa seria més divertida) eren altes, i no ha decebut. Espai en construcció ha fet una aposta molt arriscada: s’ha allunyat totalment del tema i l’època de la seva obra anterior i ha construït un espectacle nou des de zero, sense recolzar-se en la comoditat d’allò que ja sabien que va funcionar. Ara bé, l’espectacle també comparteix elements essencials amb el seu germà gran, per exemple: una posada en escena tan aparentment senzilla com eficaç i mil·limètrica, una integració brutal de la música i l’ambient sonor en l’acció i una sensibilitat i una delicadesa extremes a l’hora de tractar els personatges i les emocions.
Així, Si jo no hi fos (la festa seria més divertida) fa servir l’excusa d’una història d’amor per parlar d’allò sempre present i sempre invisible: la psicologia. De fet, costa més explicar-ho que veure-ho, perquè si alguna cosa han aconseguit Roger Ribó i companyia és crear un llenguatge planer, clar i poètic per posar sobre l’escenari tot allò que ens passa per dins quan ens enfrontem al món: angoixa, inseguretat, pensaments negatius, manca d’autoestima, egoisme, narcissisme, tristesa… És difícil no sentir-se identificat amb aquests personatges que intenten avançar per la vida mentre una presència invisible per a tots, però real i física per a ells, els posa pals a les rodes, els talla la respiració o els acarona a l’hora d’anar a dormir.
Amb una única peça d’escenografia (una rectangle de fusta amb llums led, que tan aviat és una porta com una barra de ballet o una televisió, i que els intèrprets manipulen amb una precisió increïble), un acurat disseny de llums i les composicions d’Albert Martí a la guitarra, Ribó construeix un ambient que transita entre el fora i el dins, entre el que es veu i el que es sent, de vegades lluminós, de vegades opressiu, però del que no podem apartar la vista.
En escena, a part de Martí (que toca en directe) trobem un repartiment entregat format per quatre intèrprets, on destaquen Blanca Solé, en el paper de la protagonista, una noia normal que només vol ser feliç, i Montse Bernad, la veu interior dels personatges, una presència ubíqua que juga tota l’estona a ser visible i invisible, i que resulta tan seductora com esfereïdora.
Si jo no hi fos (la festa seria més divertida) mostra amb lucidesa i una delicadesa extrema quelcom que a molts us sonarà conegut, aquella veu que tenim al cap que és la nostra pitjor enemiga, aquella angoixa que de vegades ens ofega, aquella confraternització que tot sovint establim amb la nostra pròpia por, i ho fa sense jutjar, en un exercici extrem d’empatia que només busca recordar-nos que tots, tots, vivim acompanyats d’aquestes veus. Una petita (o gran) catarsi per fer-nos sentir menys estranys. Un muntatge preciós que no hauríeu de perdre-us, passi el que passi (i ja sé que passen moltes coses).
Si jo no hi fos (la festa seria més divertida)
Espectacle de creació col·lectiva. Direcció: Roger Ribó. Repartiment: Maite Bassa, Montse Bernad, Albert Martí, Xavier Pàmies i Blanca Solé. Composició musical: Albert Martí. Llums i so: Cristina Rodríguez. Escenografia: Sílvia Bernad. Construcció d’escenografia: Ullsblaus. Confecció vestuari: MalaHierba. Disseny Gràfic: Sepjo Llavi. Producció: Elisenda Ribó.
Sala: La Vilella. Data: 8/10/2017. Fotografia: Ismael Tato.